L’Arxiduc, Mozart, Salieri, Gluck i Haydn

El titular del concert Commemoració del centenari de la mort de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Jojji Hattori, i amb el clarinetista Daniel Ottensamer com a solista, també hauria pogut ser L’Arxiduc i els mallorquins, en referència a la minsa quantitat d’aborígens que dijous hi havia al teatre Principal per poder gaudir del concert commemoratiu. Va ser la prova evident que l’Arxiduc no interessa gaire als ciutadans de Mallorca. De fet, un elevat percentatge de públic era estranger. Però ni entre els uns ni els altres no ompliren, ni de bon tros, el coliseu ciutadà de tots els mallorquins. No cal dir que tampoc no hi havia polítics, ni d’un color ni d’un altre, l’exemple més clar que la cultura tampoc no els interessa gens ni mica. En qualsevol cas, ells s’ho varen perdre. Cert que el teatre Principal, com ha dit Pablo Mielgo recentment a la premsa escrita, no és el lloc ideal perquè sigui la seu de la Simfònica, per la senzilla raó que “no compleix les normes acústiques desitjables”. Per ventura per això ni tan sols els habituals de l’Auditòrium hi varen fer acte de presència? Ells també s’ho varen perdre.

Comencem pel solista convidat, Daniel Ottensamer, titular de la Filharmònica de Viena, qui va oferir el Concert per a clarinet en la major de Wolfgang Amadeus Mozart, a més d’un petit bis per mostrar la seva virtuositat. Com deia Pere Estelrich, el segon moviment és “una de les melodies més inspirades del compositor”. I si resulta molt senzill estar-hi d’acord, aquest cop més d’acord que mai. Sens dubte una presència que es converteix en raó suficient per assistir al teatre Principal per a qualsevol amant de la bona música. Tenir a casa un dels millors clarinetistes del món tan sols es pot qualificar d’autèntic luxe. I la seva interpretació va ser magistral, tot i les esmentades mancances acústiques del teatre. També Hattori va fer que l’orquestra sonés amb la força suficient per retre un bon homenatge a un personatge amb molts clarobscurs i del qual tan sols es parla dels primers. Però aquesta és una altra història. La selecció, com no podia ser d’altra manera, va incloure alguns dels músics més reconeguts que varen viure a la mateixa època de l’Arxiduc. Començà el concert amb Antonio Salieri i la seva Simfonia Veneciana, una petita peça que va servir d’aperitiu, no gaire més, del ja ressenyat Concert per a clarinet... de Mozart, que d’alguna manera posava molt difícil la segona part. Una segona part que es va iniciar amb una petició per part del director, que en castellà i un paper en la mà va demanar que entre Dansa de les fúries de Christoph W. Gluck i la Simfonia núm.101 El rellotge de Joseph Haydn no hi hagués aplaudiments, perquè ell havia decidit que fos un tot plegat, de manera que convertí la Dansa de les fúries en una espècie de preludi de la Simfonia. Gens malament, va sonar. La Dansa de les fúries forma part del segon acte de l’òpera de Gluck Orfeu i Eurídice, mentre que El rellotge és un simfonia d’estructura clàssica, quatre moviments, per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, trompetes, timbals i corda. Una autèntica meravella. Va ser un concert d’aquells per sortir amb la sensació que havia fregat el qualificatiu de gran esdeveniment sense fer-ne comptes, amb un Hattori pletòric, dirigint amb energia i seguretat, gosaria a dir que molt més en la segona part, on sens dubte i per raons òbvies va tenir molt més protagonisme. Potser una de les millors intervencions que ha tengut des de la seva incorporació a la Simfònica.