L’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) augura un 2018 “d’acció i reacció” davant “el panorama cultural poc encoratjador” que s’albira en l’horitzó: “Un Pla de cultura que s’assembla més a un programa electoral, un Institut d’Indústries Culturals que no és representatiu de la realitat que viu el col·lectiu i una paràlisi institucional a llarg termini com a conseqüència de la manca d’un projecte cultural transversal a totes les administracions”. Malgrat aquest context d’adversitat, Marina Crespí, secretària d’organització de l’associació, assegura que continuen optant per la via de la col·laboració, “nosaltres hi som per construir, no per destruir. Si ens conviden a treballar, farem feina. Tot i això, “davant la mala praxi, actuarem”.
Després de les tensions viscudes el darrer any, amb demandes de cessaments de càrrecs amb competències en la matèria i arruixades per denunciar una gestió basada en la improvisació i en la manca d’un projecte cultural real, Crespí, activista cultural, reconeix una calma tensa en el si del col·lectiu, que continua descontent. “La cultura la sufraga qui la fa. No es reconeix la feina de l’artista i el creador i encara queda un llarg camí per recórrer tot i que s’ha avançat en alguna cosa i esperam més progressos”.
Codi de bones pràctiques
En aquest sentit, l’AAVIB manté vigents les seves reivindicacions, recollides al codi de bones pràctiques. L’associació reclama un compromís de les institucions públiques per assumir i aplicar aquesta declaració d’intencions -rubricada només per algunes administracions com el Consell de Menorca, molt implicat, i l’Ajuntament de Calvià- amb l’objectiu d’establir les bases d’una nova relació amb el sector professional i la ciutadania.
Una comunicació professional amb el sector hauria de ser “més oberta i fluida i hauria d’afavorir realment la participació i la transparència d’acord amb criteris tècnics”. La secretària d’organització de l’associació considera que assolir aquest nivell “és un tema de voluntat política”. “Les reunions assembleàries són necessàries, però són com una cursa de fons. S’han de convocar al principi de la legislatura, quan comences un projecte i et reuneixes amb totes les parts per determinar-ne l’estratègia”, argumenta. No obstant això, “per a temes puntuals (convocatòries de subvencions, concursos) no són operatives. Dificulten que hi hagi un intercanvi d’informació i d’opinions amb temps i forma, quan la realitat és que si tens una previsió pots enviar el text, donar un termini per presentar esmenes i propiciar aquest procés participatiu àgil”, lamenta.
Subvencions del Consell
L’exemple més recent d’això és la convocatòria de subvencions que acaba de publicar el Consell de Mallorca. Crespí veu “millores perquè inclou reivindicacions de l’associació com ara l’abonament previ de la part corresponent a producció i el fet que la convocatòria s’hagi avançat al començament de l’any, “però no estam contents amb el text i amb el fet que s’hagi tret una nova convocatòria quan encara no s’ha liquidat el 2016”, puntualitza. A l’AAVIB “pensam que són detalls que responen a la improvisació, a l’exigència de fer alguna cosa per sortir a la foto, però sense criteri o una idea clara de cap a on anam”, afirma Crespí. Segons els artistes visuals, l’administració ha de fer un gir. “Nosaltres no tenim capacitat per fer aquesta feina. Són ells qui generen les circumstàncies i, per tant, tenen la responsabilitat sobre la matèria. Si veus que el sistema no funciona, no continuïs per aquesta via. Canvia el sistema”, indica.
Una altra reivindicació destacada del sector és la que reclama que es garanteixin la llibertat de creació i d’expressió artística, els drets d’autor i la integritat de les obres. “El 2017 es varen viure casos de censura que agitaren el sector: la retirada a Alaior del quadre de Vicent Russell el passat mes de juliol o el fet que Palma, en una de les seves convocatòries fixés límits com ara que “els continguts no fossin impossibles”. Són alguns exemples que mostren com encara es coarta la llibertat artística, un fet inadmissible al segle XXI”. Així mateix, no és acceptable que “en ocasions es perdin peces o no es controlin els drets d’autor”.
Dins l’àmbit de les demandes econòmiques, l’AAVIB exigeix a les administracions que assumeixin els acords i contractes per escrit i que es garanteixin uns honoraris a l’artista mínims d’un 15% del total del pressupost del projecte artístic. “Això no es compleix mai. El comissari està molt més remunerat, mentre que a l’artista li cobreixen, com a molt, les despeses del transport i li donen ‘visibilitat’. En general, “no ens paguen la feina que feim. La teva feina sempre és de franc. Sembla que es manté aquest substrat vuitcentista que l’art és complementari i que no necessita formació. Afortunadament, sembla que al Solleric comença a haver-hi més consciència”.
Necessitats reals
Adequar els pressupostos per a les ajudes, beques i premis a les necessitats reals pel que fa a terminis, dotació econòmica i recursos disponibles; impulsar l’activitat artística des de tots els vessants i configurar i dotar els patronats d’acord amb els principis d’independència política i empresarial són altres demandes que el col·lectiu continuarà defensant enguany.
