Javier Krahe continua anant a la seva. I si és per telèfon, encara més. Responent de manera gairebé mecànica, reivindica el seu personatge. Ràpid. Sobri. Breu. I molt viu. Aterra a l’illa per presentar el seu darrer disc, Las diez últimas, que es ven acompanyat de l’assaig del marxista Paul Lafargue titulat El dret a la peresa. Ahir, a més, presentà al CineCiutat el documental Esto no es la vida privada de Javier Krahe, d’Ana Murugarren i Joaquín Trincado. Les seves cançons són plenes de denúncia, però ja no en vol ni parlar, de política: “Si de cas, ja em sentireu protestar mentre cant”. La darrera vegada que va votar va ser després dels atemptats de l’11-M, “per engegar Aznar”, a qui recentment va titllar de “mamarratxo”.
El Harlem Cafè és un lloc més aviat petit. Teniu molt públic a l’illa?
El meu públic no és gaire gran, solen ser uns centenars de persones. Esper que els tres concerts vagin molt bé, evidentment.
Joaquín Sabina va dir que vós éreu massa bo per a aquest país.
Com que som amics, això no m’ho prenc seriosament. També és veritat que sempre he tingut èxit.
Nou disc: Las diez últimas. Per què aquest títol?
La frase s’empra al joc del tuti; ara bé, què significa en el context en què l’aplic? Cercava aquesta ambigüitat.
Què inspira Javier Krahe?
L’estiu, i estar tot sol. La majoria de les meves cançons les faig durant els mesos de més calor.
I la resta de l’any, exerciu el vostre dret a la peresa?
Aquesta és una qüestió més teòrica que no pràctica. Jo sempre he dit que som peresós, però enguany he fet entre 60 i 70 concerts i he fet uns 50 viatges per fer-los. Faig feina uns 100 dies a l’any, i la resta del temps procur no fer res de res. La feina no és la finalitat de les persones.
Les vostres cançons més comentades parlen de política o d’amor.
Sí, i parlar d’amor no és res estrany. Pel que fa a la política, m’estim més que, si es vol saber de què parlen, s’escoltin les cançons directament. Jo no milit en res.
La ironia i la sàtira són els recursos que més utilitzau.
No són cap recurs. Senzillament, jo som irònic i això es reflecteix en el que escric.
Fóreu jutjat i absolt per ofensa al sentiment religiós en un curt vostre, Cómo cocinar un crucifijo, que s’emeté el 2004. Què se sent quan us intenten censurar la feina?
Desgrat. Potser una mica d’indignació. Almenys en el meu cas, perquè jo ja hi estic bastant acostumat.
La religió us sembla, ara més que mai, un enemic de la llibertat?
Una gran enemiga. Per començar, s’ha de complir i s’hi ha de creure.
Vós diguéreu que a l’Estat hi ha una manca d’honradesa total. Us va agradar veure la infanta fer les dotze passes cap als jutjats?
A aquestes altures ja m’és una mica igual... Però sí, la vaig seguir per televisió.
També diguéreu que el que fa la majoria és vulgar. Per què?
Home, si ho fa la majoria, ho fa la plebs, ho fa el populatxo. Per tant, és vulgar.
Aleshores, cantau per a l’elit? O per ventura us considerau vós mateix vulgar?
No sent que visqui en una torre d’ivori, cant per als que tinc davant, i són el públic.
Un públic extraordinari?
No sempre. M’he emportat força sorpreses. Per exemple, un dia vaig parlar amb un home de Barcelona que era picapedrer i em va dir que m’havia vist en un concert i que li havia canviat la vida.
El secret d’una bona cançó?
Això és tan subjectiu... Cap resposta és vàlida. Senzillament, ho not per dins.
