Teatro Real. No hi ha hagut ni un comentari sobre el Lohengrin que es representa al Teatro Real que no coincideixi en el fet que no sembla una producció de Gerard Mortier, com si d’un regal de premonitori acomiadament es tractés, perquè d’alguna manera l’extremadament barroca posada en escena de Lukas Hemleb queda relegada al darrer lloc de la graella, molt per davall de la funció dels músics i dels cantants, com així hauria de ser sempre, o almanco gairebé sempre. Hemleb, amb una escenografia d’Alexander Polzin, autor també del monòlit lluminós que substitueix el cigne que originalment presidia qualsevol Lohengrin, situa l’acció dins una mena de cova amb infinites entrades i sortides des d’on van apareixent els protagonistes en les diferents ocasions, presidida per un immens forat zenital que il·lumina l’arribada del salvador de la desgraciada Elsa de Brabant. I a pesar de carregada i obscura, ni tan sols molesta, fet que no sé si és bo o dolent, però és així. Pel que fa al tarannà de la història, que ha tingut no poques interpretacions al llarg de la història -fins i tot vaig ser testimoni a Bayreuth de la que va convertir els humans en rates i que cantà Jonas Kaufmann en el moment clau del seu enlairament-, em vaig quedar amb la sensació que hauria satisfet el mateix Richard Wagner. És a dir, dóna a cada personatge el seu rol específic sense restar-li humanitat, fins i tot al personatge central, a qui li minimitza la seva condició de mite, mentre que Elsa de Brabant no és més que una dona turmentada, que com tots els protagonistes no té cap possibilitat de redempció. És la història d’amor fou per excel·lència, sense vencedors; segurament i encara que sembli mentida, el drama més contundent escrit pel compositor.
Lohengrin té un gran avantatge per al públic, i és que des del primer preludi no resulta gens difícil quedar encisat i atrapat per la història que es desenvoluparà a continuació. Si a sobre el director mostra les seves credencials des del primer moment, està clar que la qualitat de l’espectacle està més que garantida. I així va ser, perquè l’orquestra sota la batuta de Harmut Haenchen es va convertir en una de les grans protagonistes de la vetllada, per no dir la gran protagonista. De fet, a cada començament del següent acte, el director va ser saludat per una salva d’aplaudiments més enllà de la cortesia, i fins i tot algun “bravo”, que tampoc no és habitual. No cal dir que si a alguna òpera de Wagner el cor té una importància majúscula, aquesta és Lohengrin i, per tant, Andrés Maspero i la seva gent, no sense esforç ni mèrit, també es convertiren en un altra de les vases imprescindibles perquè la producció fos un èxit indiscutible. I pel que fa a la part vocal, no cal dir que requereix una feina que pot arribar a l’extenuació. Sòlid Franz Hawlata en el paper de rei Heinrich; colpidora Deborah Polanski com Ortrud, que substitueix el que necessita vocalment el paper amb la passió que la caracteritza; Christopher Ventris és un més que correcte Lohengrin, a qui no li manca força i corpulència a la seva veu, una altra cosa és la zona central, però la seva perfecta vocalització i la suavitat del seu fraseig li donen aquest punt menys heroic i més humà; mentre que Catherine Naglestad interpreta una Elsa de Brabant immaculada, matisant cada situació de manera impecable, transmetent a la perfecció tot el que té dintre el seu personatge, que no és poc. En resum, un Lohengrin tot molt compensat, per ventura no per fer pòdium a la memòria, però top ten segur.
Auditòrium. No em resulta fàcil encaixar-ho tot i del novè Concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Ciutat de Palma, que constava de l’ Stabat Mater de Giovanni Battista Pergolesi i de la Simfonia núm. 6 de Ludwig van Beethoven, tan sols vaig poder veure i escoltar la primera part, amb disset instruments de corda, la soprano Maia Planas i la mezzosoprano Frédérique Sizaret, dirigits pel director titular, Josep Vicent, qui com és el seu costum abans del concert donà una petita explicació sobre les dues peces del programa. Per una banda, una partitura pasqual que explica el dolor d’una mare amb la pèrdua del fill i, per l’altra, una molt descriptiva composició que Beethoven va rebatejar com Records de la vida camperola. No ha estat una tasca senzilla. Deliciosa la visió que ens han ofert de l’ Stabat Mater amb una Maia Planas que ha mostrat una bona extensió i fraseig, millorable la seva vocalització, mentre que la Sizaret, de veu rodona i rotunda, també ha fet bons els seus passatges. Millor la combinació d’ambdues veus als duets, amb una orquestra precisa i ben conduïda per Vicent.
