Cultura 28/01/2018

Guinovart

i
J. A. Mendiola
3 min
'Las Muchísimas' són desset dones d’entre 61 i 75 anys que mai no havien pujat a un escenari.

Auditòrium.- Així, de sobte, com per sorpresa, dijous passat ens trobàrem a l’Auditòrium del passeig Marítim davant una estrena no programada. Una estrena no és poca cosa. I aquesta ho és en el temps, circumstància que honora encara més la feina entre bambolines de l’orquestra; perquè aquesta va ser la primera audició pública del Rèquiem d’Albert Guinovart, que ahir dissabte es va poder escoltar a l’Auditori de Girona i avui al Palau de la Música de Barcelona, també amb la soprano Marta Mathéu, el baríton Josep-Ramon Olivé i Ferran Quílez, soprano de l’Escolania de Montserrat, el Cor Jove de l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigits per Pablo Mielgo. Va ser un encàrrec des de Girona i posteriorment del Palau, que, miraculosament, hem pogut gaudir els mallorquins. Certament es tracta d’una comanda si més no estranya, si tenim en compte els referents, dels quals beu i no se n’amaga el compositor, com ara Mozart, Fauré, Verdi, Brahms…, que potser com a concepte, per la seva lluminositat, del que està més a prop és del segon. Estructuralment, hi ha una mica de tots i, musicalment, dos reials del mateix, pel seu tarannà eclèctic, encara que una segona audició, com a mínim, donaria pistes sobre referències més concretes, que en qualsevol cas tenen poca importància pel que fa al conjunt d’una composició brillant, neta, vital, i de la qual no vàrem poder escoltar l’ Agnus Dei, per qüestió de durada. Està clar que deu minuts més no justifiquen la mutilació, sobretot perquè programar a la primera part ni més ni menys que la Simfonia núm. 2, de Johannes Brahms, en una ocasió com la que ens ocupa, sembla innecessària i, a sobre, li resta importància, per la senzilla raó que tothom esperava el que vindria després. I el que va venir després segur que a cada nova interpretació rutllarà encara millor, més acoblat, però ningú no ens lleva l’emoció d’una estrena d’aquestes característiques i que el públic va acomiadar amb tots els aplaudiments que mereixia. Marta Mathéu va cantar especialment bé a la part alta de la tessitura, amb contundència, força i delicadesa, mentre que Olivé oferí bones maneres en aquesta veu in process ; l’Orfeó jove va donar mostres del seu talent i futur immediat, i la Simfònica continua fent osques al revòlver de la qualitat i repertori.

Teatre Principal.- L as Muchísimas, espectacle de Mariantònia Oliver, a la sala Gran. Tot un esdeveniment, i ho dic perquè el ‘Valhalla’ de la dramatúrgia local estava ple de gom a gom. I les notícies són que avui també està pràcticament tot venut per a aquest “experiment escènic”, que és com qualifica el programa de mà l’única producció local de la temporada al teatre Principal, o sigui, la Grossa. I afegeix que es tracta d’“una exploració valenta del propi cos”. Desset dones d’entre 61 i 75 anys que mai no havien pujat a un escenari, ni segurament tampoc no havien ballat ni actuat, i això es nota. En qualsevol cas, és un fantàstic exercici terapèutic que de les protagonistes mostra “els vicis, les carícies, l’amor, les cicatrius… i la felicitat”, però el que està clar és que de cap manera es tracta d’una obra de teatre o de dansa. És una altra cosa, que per ventura hauria d’haver propiciat el departament de Participació Ciutadana, de Benestar Social o algun altre de semblant. Sens dubte, un calidoscopi d’humanitat que demostra que no cal ser ballarí ni ballarina, ni actriu ni actor, que resta mèrits, per assolir reptes que poden semblar gairebé impossibles, i amb el clar missatge que ni l’edat ni el físic són obstacles. Bona música, millor il·luminació, a càrrec de Joana Gomila i Conrado Parodi, respectivament. A més del públic lògic (amics, parents...), n’hi havia un altre de més selecte i que anava des d’escriptors, poetes, escultors o directors de teatre fins a actors; de la terra, no gaire, però molts més dels que aconseguiren trepitjar l’escenari de la sala Gran en tot l’any passat. No era gaire difícil, tan sols varen ser dos els que varen fer cim, però aquesta és una altra història.

stats