Misc 03/12/2013

"La Generalitat ens hauria de pagar un sou"

Pau Riba i Pascal Comelade publiquen 'Mosques de colors'

Xavier Cervantes
5 min
LA VIRTUOSA HARMONIA Pascal Comelade i Pau Riba ahir al barri del Raval de Barcelona davant d'una pintura d'inspiració montserratina.

Barcelona.Les grans idees neixen en un sopar, però després demanen ganes i temps. Pau Riba i Pascal Comelade es van entaular en un restaurant del carrer Pintor Fortuny de Barcelona el 17 de gener del 2012. Va ser després d'una funció de l'espectacle Somiatruites d'Albert Pla i Comelade al teatre Poliorama. "Estàvem sopant a l'Antic Forn -explica Pau Riba- i el Pascal va dir: «Va, deixem-nos d'hòsties. Jo t'envio unes pianades i a partir d'aquí anem fent»". Ja tenien les ganes. El temps el van trobar després per donar forma a les cançons del disc Mosques de colors , editat per Discmedi. "Han sigut gairebé dos anys de feina. Primer vaig fer unes bases de piano, i a partir d'això el Pau va construir a casa seva l'estructura de les cançons en funció de la lletra i de la melodia de la veu", explica Comelade. Després hi van afegir "un detallet aquí, un altre allà", i tot plegat ho van acabar a l'estudi.

Comelade, que en treballs anteriors ha col·laborat amb Jaume Sisa, Enric Casasses i Albert Pla, entre d'altres, reconeix que en aquest cas tot ha sigut "diferent". "Amb el Jaume vaig participar en la producció d'un disc. Amb l'Enric és cosa de riffs: música repetitiva, tot un bloc sonor com a acompanyament de la veu. I l'Albert primer va recuperar material meu, i després vam construir cançons junts. En canvi, amb el Pau ha sigut totalment diferent: la construcció d'un material nou de cançons, paraula i música", explica.

Riba i Comelade recorden perfectament el primer impuls que els va dur a voler fer Mosques de colors . Més difícil és que es posin d'acord quan se'ls demana quan es van conèixer. "Crec que el 1981 ja ens coneixíem", diu Comelade. Riba remena la memòria fins a una trobada a Eus, al Conflent, a Les Nits de Cançó i Música, que organitzava Ursula Vian-Kübler, la segona dona de Boris Vian. "Ens coneixem des de la prehistòria", conclou Riba. Tanmateix, fins ara no havien fet tot un disc plegats. "És que cadascú havia de madurar el seu propi territori", fa broma Riba. "Són més de trenta anys de dubte. És la política del dubte", afegeix el pianista.

El sentit de l'humor esquitxa la conversa, sobretot quan intervé Riba. Tant ell com Comelade són músics de llarga i viva trajectòria que han connectat amb les noves generacions. Tot i així, no necessiten que ningú els reivindiqui perquè segueixen ben actius. "Jo considero que la Generalitat ens hauria de pagar un sou, al Pascal, al Sisa i a mi. Som valors del país", etziba Riba, mentre Comelade riu.

Evidentment, no els calen reconeixements oficials, que de tota manera serien difícils d'entomar per algú com Riba, que es declara "antisistema". "Jo no he sigut mai activista de cap partit ni de cap història -diu-. Al contrari, sempre m'he considerat apolític tenint en compte que em sembla la postura més política de totes avui en dia. Amb els hippies ja érem antisistema. Ara veig que ha passat de moda i que ja no se'n parla, però jo segueixo estant contra el sistema. A mi el sistema no m'agrada, de cap de les maneres".

L'emoció de 'Paranoid'

Els reconeixements i la influència en altres músics no preocupen gaire Comelade. "Porto quaranta anys de músic sense preocupar-me en cap moment ni pel passat, ni pel present ni pel futur. De l'instant i de la situació, sí", diu. Per resumir la seva manera d'entendre la música, explica una anècdota que va protagonitzar a les festes del barri de Gràcia de Barcelona l'any 2010. "Vam fer un concert a la plaça Rovira. El repertori era una història del riff del rock'n'roll, amb temes com Whole lotta love , Smoke on the water , Louie Louie , You really got me ... Al final de tot, va arribar un senyor d'uns 75 anys amb dues bosses de la compra, i em va cridar: «Tu, tu, vine aquí. Quan has tocat el Paranoid de Black Sabbath he plorat». Això vol dir que totes aquestes històries del passat, el futur, el futurisme i les avantguardes no volen dir res. És una sola vida, la relació humana, el plaer i res més", diu Comelade, que alhora considera que la vida és "curta i plena de merda, com l'escala d'un galliner".

L'anècdota del Paranoid il·lustra el poder inspirador de la música. De fet, és el que Pau Riba va sentir en el procés d'elaboració del disc. "Jo m'escoltava el que m'enviava el Pascal i, per exemple, un tema em suggeria un passeig per la fageda d'en Jordà. No sé per què m'ho suggeria, però a partir d'aquí feia la lletra -explica Riba sobre la cançó La bruixa del matí -. Cada vegada estic més a prop del John Cage. Ell ho fiava tot a la casualitat, la causalitat i l'atzar. Era la música aleatòria. I en aquest disc hi he treballat molt així".

El retorn a una discogràfica

Mosques de colors és el retorn de Riba a una discogràfica convencional després d'anys de treballar des de l'autoedició. "És una mena d'involució, de tirar enrere. I m'està costant una mica perquè encara hi ha una mica d'aquella cosa de la discogràfica que mana i imposa", diu. De fet, la seva relació amb la indústria discogràfica té episodis conflictius, que el van dur a comprar els drets dels seus discos per no dependre de ningú. "Els he anat recuperant, però tinc dos discos que vaig fer amb multinacionals dels quals ja m'he acomiadat", assegura.

Portaran Mosques de colors al directe a partir del febrer. Abans tenen feina per separat. Riba, els ja tradicionals concerts del projecte Jisàs amb De Mortimers. I Comelade quatre actuacions amb l'orquestra tradicional birmana Saing Waing. "Fem versions instrumentals de Bob Dylan, i surt una cosa còsmica, com el Sun Ra", diu.

El disc: Deu cançons per a veu i piano, i 'Taxista'

Mosques de colors és un treball delicat elaborat amb pocs elements i amb una estructura basada en el piano i la veu. Tampoc no hi ha instruments de joguina. "Era una de les premisses", explica Riba. "Jo tinc molt material sense joguines. Això del pianet acabarà sent la meva creu", lamenta Comelade. El piano camina en harmonia amb la veu de Riba; o, més ben dit, amb les seves veus. "Estava tot sol i havia de posar la veu, la contraveu, els cors i les respostes", diu Riba. El resultat és un disc amb cançons delicades i brillants, com ara La bruixa del matí , Virtuosa harmonia i Peixet de plata ; divertimentos com On y va , i una revisió contundent de Taxista , el primer tema que va enregistrar Riba l'any 1967 i que més tard va incloure a Dioptria . "No hem fet la versió del Taxista que tothom coneix, sinó del primer. Havia quedat oblidat, però té una actualitat rabiosa, amb sis milions d'aturats", diu Riba sobre una cançó que parla d'un home que busca feina i demana a un taxista que el porti al cel.

stats