Cultura 23/12/2017

Garantia de qualitat

i
J. A. Mendiola
3 min
Sentinel, més enllà del gest, més enllà del moviment, més enllà de l’acrobàcia.

Teatre Principal.- Sentinel, més concretament North Sentinel, és una illa de setanta-dos quilòmetres quadrats a l’oceà Índic on habiten entre cinquanta i quatre-cents indígenes, tan hostils en qualsevol cosa que vengui de fora com oblidats del món civilitzat. Està clar que no tenen res per espoliar. No tenen més valors que els seus, ni necessitats importades. Potser és el darrer refugi de la vida en estat pur, potser és una tribu de folls que no han patit la infecció tan característica dels éssers humans, que fa que sempre vulguin el que té el veí en comptes de conservar el que és seu. A partir d’aquest reducte, emmurallat de coral, tan idíl·lic com precari, el Circ Bover presenta el seu primer espectacle d’interior, a la sala Gran del teatre Principal de Palma, un luxe per a una companyia mallorquina, injustament a l’abast de molt pocs. Però Sentinel és la prova que hi ha molta gent que no tan sols té dret a trepitjar aquest escenari, sinó que també té talent, de sobra. Quan vaig sentir Tià Jordà explicar la història de l’espectacle, a partir de l’illa aïllada de la badia de Bengala, pensava que hi hauria més dramatúrgia argumental, una petita història que explicàs Sentinel més enllà del gest, més enllà del moviment, més enllà de l’acrobàcia. Els primers minuts de la funció ho vaig trobar a faltar, sobretot perquè hi havia un públic infantil, juvenil, adult i seixantí (aquest sí que era un espectacle per a tots els públics), però a mesura que s’anava desenvolupant aquesta història feta a força de pinzellades, farcida de suggeriemnts i d’una estètica tan aclaparadora que no et deixava parpallejar, quedava clar que l’opció era més poètica que narrativa, amb la qual cosa l’espectacle guanyava en dimensió, es feia més gran en tots els sentits. Una autèntica meravella la direcció escènica de Pau Bachero, perfecta, senzilla, sense cap barroquisme ni gratuïtat, amb unes acrobàcies de dificultat extrema, a càrrec de Noche Diéguez, Martina Covone, Andrea Sperotto, Adriano de Carvalho i Mon Joan Tiquat, i d’harmonia intensa, fregant l’excel·lència. Arrodonia l’espectacle una banda sonora, de Mon Joan Tiquat, interpretada en directe per vuit músics situats estratègicament a les llotges més properes de l’escenari (Pep Garau, Thomas Fontin, Chema Bestard, Neus Tamayo, Sergio Llopis, Jordi Tugores, Juanan Torrandell i Teo Salvà), que li donaven la dimensió adequada, amb el segell d’exportable a qualsevol lloc del món i amb garantia de qualitat.

Sant Francesc.- Joji Hattori va ser l’encarregat de dirigir el Concert de Nadal que es va interpretar a la basílica de Sant Francesc de Ciutat, amb l’orquestra de corda de la Simfònica i la Coral Universitat de les Illes Balears. Es va iniciar amb el concerto grosso Fatto per la notte di natale, d’Arcangelo Corelli; si no el més conegut, sens dubte un dels més emblemàtics de qui va establir les pautes i donà forma a aquest tipus de composicions. Fins a vuit moviments, amb els quals Smerald Spahiu i Emmanuel Bleuse varen mostrar les seves excel·lències, que van des d’un vivace grave amb què s’inicia l’equilibrada composició fins a una deliciosa pastoral ad libitum. Un aperitiu que d’alguna manera marcava el tarannà del concert en conjunt. A continuació, dos Bach: la Cantata 147, a la qual ja s’incorporà la Coral, i la immaculada Aria de la Suite en re major, de la qual oferiren una lectura molt lleugera. Com a quarta peça, l’ Ave Verum Corpus, de Mozart, novament amb una impecable intervenció de la Coral. I, per acabar, Hattori amb el seu violí ens oferí una delicada visió de Les quatre estacions, de Vivaldi, el gran deixeble de Corelli que, com la resta del programa, sempre és garantia de qualitat.

stats