Galen Ayers : "El que importa és tenir un somni"

Galen Ayers ha tornat a Deià pel motiu que menys desitjava. Fa dies, va viatjar a Mallorca amb les cendres del seu pare, el músic britànic Kevin Ayers, per enterrar-les al cementeri on també reposen els seus amics Robert Graves i Ollie Halsall. Ara bé, aquesta compositora, vocalista, psicòloga i activista és positiva. Segueix el consell de l'amic John Cale -"o potser era d'Alan Watts?", es demana tot seguit-: "Quan tot cau, o caus tu també o aprens a ballar amb la situació". Galen Ayers ha decidit ballar. Per això, ella i els amics de Kevin Ayers, el fundador de Soft Machine, li dedicaran anit un últim ball a Sa Fonda de Deià. Avui, Kevin Ayers hauria fet els 69 anys.

La celebració musical que dedicareu avui a Kevin Ayers serà tan improvisada com a ell li agradava?

El meu pare era tot improvisació. I això és Deià! Tot el que he intentat organitzar aquests dies, de manera formal, se n'ha anat en orris. Finalment, serà com a ell li hauria agradat. Mai no es va voler tancar en cap espai quadriculat, ni fermar-se a res. Ara no és hora de fer-ho.

Fins a quin punt era especial el vostre pare?

Tan especial com per posar-me Champagne de segon nom i Galen de primer, que en grec vol dir calm, serè i en cert sentit també savi. En canvi, en suec, vol dir foll. Tan especial com per fer-me vegetariana perquè deia que si volies tenir una filla sensible i femenina, no li podies donar carn. Jo mateixa no puc entendre que la gent es mengi un animal. Tan especial com per criar-me sense joguines, perquè mon pare sempre fomentava la fantasia. Especial per introduir-me a la lectura, a la música, a la vida. Tothom diu que era un romàntic i extremadament sensible. I ho era, però també molt pràctic i treballador. Sabia que cuidar els amics, estimar i somiar eren les feines més productives que es poden fer a la vida. I així ho feia.

Fins a quin punt ho ha estat, especial, la vostra vida?

Vaig néixer a Orange (França), on la meva mare, que estava casada amb Richard Branson, s'havia escapat amb el pare, una història coneguda. Quan tenia dos anys, ens traslladàrem a Mallorca, a Deià, i només un any després els pares se separaren i ma mare es casà amb Axell Ball. De sobte, vaig passar de ser filla única a tenir tres pares i molts germans, perquè tots vàrem créixer junts. Kevin tenia una parella rere una altra, i de sobte em sortien germans de pare que no coneixia. De fet, quan anava a les monges de Sóller, ningú mai no es creia els meus relats de després de les vacances!

Ho vàreu dur de manera natural?

En realitat, molt natural, no ho pots dur. Però aprens a viure amb això i a fer-ne una rialla. He après que la família és una cosa que es construeix, que la qüestió de sang no té tanta importància. I a mi, finalment, m'ha equilibrat. A més, avui més que mai sé que tots som històries, res més que això, i que el contingut i el significat l'hi posam nosaltres. Cregui'm que si no hagués llegit tant, mai no hauria entès la meva vida.

Com vàreu créixer a Deià?

Té gràcia, perquè pocs mesos abans de morir el pare em va dir "els nostres anys d'or foren quan tu i jo vàrem créixer junts a Deià". Com si tinguéssim la mateixa edat! Però, ben pensat, va ser així, vàrem créixer junts, amb una relació d'allò més intensa. A Deià, ell va trobar una rutina durant sis o set anys, no més, impossible. És natural que descansi aquí per sempre. Jo també vull que m'hi enterrin, a Deià. I això que devers els tretze anys vaig partir a un internat perquè m'havia cabrejat amb Deià. Tenia una edat que no podia entendre tot això, perquè era una bogeria, i perillosa. Ara, després de viure per tot el món, sé que si jutges, només t'estàs tancant. Aquests dies, he sentit molta estimació a Deià, un sentiment molt familiar, tothom em fa de mainadera.

Què us ha deixat Kevin Ayers?

Mon pare mai no va tenir doblers, però tenia una gran riquesa. M'ha deixat ensenyances molt importants. Li dec entendre que, com ell deia, al món hi ha milions de colors diferents, olors distintes, hi ha milions de llocs diferents, i les persones som totes diferents, però al cap i a la fi som tots iguals. M'ha deixat una gran consciència social, una ideologia d'esquerres. I m'ha deixat una cosa que vàrem aprendre junts: no importa si fas els somnis realitat, el que importa és tenir un somni.

I de la música?

Ell em deia sovint: "Quan mori, tu tindràs les meves cançons, que és el millor de mi". Tenc la màgia de la música i, com el meu pare, tenc el meu ritme. No em puc adaptar al dels altres, els músics sempre m'han de seguir. Així i tot, més que no la música, diria que d'ell he heretat la lectura, i l'escriptura. Si aquests darrers mesos, des que ell va morir el febrer, no hagués escrit, no ho hauria pogut superar.

A més de compositora i vocalista, de formació sou psicòloga i us vàreu especialitzar en budisme i en psicologia de la religió.

Del budisme he après que tot en la vida depèn de la teva actitud. De la psicologia de la religió, tot i que no som creient, entens la necessitat que tots tenim d'algú, d'alguna cosa que en ajudi a viure o que creguem que ens ajuda a viure. Ara, després d'haver-me dedicat un temps a l'activisme social i mediambiental, cosa que no deixaré; després d'haver fet la meva tesi sobre els supervivents del genocidi de Ruanda, voldria tornar a la música i combinar-la amb la psicologia. M'he especialitzat en teràpia dels traumes. Moltes vegades, per un sentit de culpabilitat o de vergonya, no comunicam els nostres traumes. La música ajuda a fer-ho. Tenc comprovat que és una bona teràpia.