4 fotoperiodistes

SAMUEL ARANDA

"No em dedico a aquesta feina per guanyar premis"

Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1978) ha protagonitzat una gira arreu del món com a guanyador del World Press Photo, per una imatge de la revolució al Iemen. Però no ha deixat de tocar de peus a terra ni ha perdut l'esperit d'aquell jove que va entrar al món de la fotografia treballant de dependent a Fotoprix. "En aquesta feina has de tenir molt clar que l'important no ets tu, sinó la gent que surt a les teves fotos: jo no em dedico a això per guanyar premis", conclou. Ell diu que, com a freelance , ha tingut sort, però el premi no ha caigut del cel. Amb l'inici de la Primavera Àrab se'n va anar a viure a Tunísia i allà va conèixer els contactes que li van facilitar l'entrada al Iemen, un país hermètic per als mitjans internacionals. Va fer una proposta al New York Times , que li va pagar dos mesos de sou per trobar la manera de colar-se en la revolta contra Abdul·lah Sàleh. Un cop a dins, li va arribar l'oportunitat de la seva vida: una pietà que abraçava el fill ferit en les protestes per la llibertat.

Aranda explica com va fer la foto que li va valer un reconeixement mundial: "De vegades et preguntes: «Per què faig aquesta feina?» Vaig arribar a la plaça Taguir i mitja hora més tard els franctiradors del govern van començar a disparar contra els manifestants anti-Sàleh. Després van caure els primers projectils llançats des dels tancs. Vaig córrer cap a la mesquita transformada en hospital improvisat. Hi havia molt soroll, crits. En una petita carpa on assistien els ferits vaig veure la Fàtima i el seu fill Saïd. Ella era l'única que no plorava ni cridava. Em vaig fixar en com abraçava el Saïd, amb molt de compte. Els vaig fotografiar i ràpidament se'l van endur per atendre'l. Només van ser uns segons. No vaig tenir cap intenció de representar la pietà : només documentava què passava. Al febrer vaig tornar a Sanà per retrobar-los. Quan el Saïd em va abraçar, vaig recordar per què faig aquesta feina".

GUILLEM VALLE

"Els 'freelance' que cobrim conflictes patim una precarietat crònica"

Guillem Valle (Barcelona, 1983) va treballar a Líbia i a Egipte com a freelance i va ser el primer professional que va fotografiar Gaddafi mort. "A Líbia era molt fàcil trobar algú que et portés en cotxe al front. Els rebels estaven contents que fóssim allà i ens donaven menjar. Això s'agraeix, quan t'ho has de pagar tot de la teva butxaca. Era molt fàcil fer amistat amb els combatents, perquè la majoria tenien la nostra edat: sovint al front trobàvem milicians que ens cridaven pel nom o amb un simple «Barshelona»". Els freelance , sobretot en un context de conflicte, pateixen una "precarietat crònica": "A casa nostra pesa la cultura de la gratuïtat i quan per fi aconsegueixes publicar una història, no cobreixes ni la meitat de les despeses". Valle també va guanyar el World Press Photo el 2011 amb un retrat del Sudan del Sud. "El que està fatal és el negoci del periodisme, però el fotoperiodisme com a tal està en molt bona forma: suposo que serà qüestió de buscar noves fórmules per continuar treballant i poder sobreviure".

Guillem Valle va ser el primer professional que va fotografiar el cadàver de Muammar al-Gaddafi. "L'endemà que agafessin Gaddafi vaig tornar a Sirte per veure com estava la situació i vaig descobrir que a pocs metres hi havia hagut una autèntica massacre. L'escena era horrible. Una de les tantes que et queden gravades a la retina i a la memòria. Un grup de cotxes cremats i desenes de cadàvers socarrimats al voltant, uns quants d'amuntegats, uns altres de dispersats. Eren les restes del comboi on viatjava Gaddafi, que va ser bombardejat per l'OTAN. Un grup de rebels s'hi van acostar per fer fotos i alhora per tapar els morts. Podrien ser del mateix bàndol, podrien ser enemics, podrien ser cosins. Un gest pietós enmig d'un escenari apocalíptic".

RICARD GARCIA VILANOVA

"A Síria no hi ha línia de front i mai no pots estar segur"

Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971), que publica en una trentena de diaris d'arreu del món, és un dels pocs fotoperiodistes que han cobert la revolta a Síria, on el règim de Baixar al-Assad ha posat els mitjans de comunicació en el punt de mira de les forces de seguretat i dels franctiradors. El balanç dels últims mesos és de 15 periodistes morts, dos de segrestats i diversos de ferits. "El primer que has d'assumir quan vas a una zona de conflicte és que sempre hi ha la possibilitat que no tornis. I a partir d'aquí tot es redueix a probabilitats, sort i experiència. Normalment la guerra no dura les 24 hores del dia ni és a tot arreu: es concentra en petites zones geogràfiques i a dosis temporals. En el cas de Síria, però, no hi ha una línia de front i mai pots estar segur", constata.

Ricard Garcia Vilanova és un dels fotoperiodistes que més ha treballat en la revolució i la guerra civil de Síria. Va triar per a l'ARA una de les imatges que més el van impactar. "El nen mostra metralla de morter de les forces de Baixar al-Assad, mentre acompanya les restes de l'Ahmed, de 13 anys, mort als bombardejos a Sermin (Síria). Després de més d'un any de revolta i més de 10.000 morts, Síria està a punt de caure en la guerra civil. L'única manera de ser testimoni del que passa al país és entrar-hi il·legalment, pagant als contrabandistes per creuar la frontera. En els meus últims tres viatges entre el 2011 i el 2012 he estat testimoni de primera mà de les violacions dels drets humans per les tropes d'Al-Assad. El problema dels països en conflicte és que només reben atenció en moments ocasionals d'interès informatiu, i després la cobertura mediàtica desapareix".

BERNAT ARMENGUÉ

"La guerra fa sortir el millor i el pitjor de cadascú"

Tres anys i mig a Jerusalem com a corresponsal de l'agència AP no han esborrat la mirada dolça i la veu pausada de Bernat Armengué (Barcelona, 1978), que va començar a treballar de fotoperiodista al Diari de Terrassa . L'any passat va guanyar el premi Photo of the Year per una sèrie sobre la vida dels palestins. La seva feina no té horari ni vacances i no surt mai de casa sense "un equip mínim".

A Líbia va viure el setge de Misurata: "La guerra fa sortir el millor i el pitjor de tothom, però a mi sempre m'ha impactat més el millor: hi ha gent que es juga la vida per salvar-te". El fotoperiodisme de guerra sempre ha estat perillós, "però la diferència és que cada cop hi ha més armes, que són més letals i més accessibles". També reconeix que viure en un país en tensió permanent acaba passant factura: "Cada dia em costa més cobrir els funerals". Armengué busca ara una nova destinació: "Potser l'Amèrica Llatina, l'Àsia o l'Àfrica". El món es fa petit per als que persegueixen la notícia.

Armegué va ser un testimoni de l'operació Plom Fos de l'exèrcit israelià sobre la franja de Gaza. "Va ser una guerra de tres setmanes dins d'un conflicte que dura més de seixanta anys. El resultat d'aquella intervenció: uns 1.400 palestins i 13 israelians morts. Jo, com molts altres periodistes, era a Gaza per fotografiar les conseqüències dels atacs. Ja feia una estona que treballava quan vaig sentir la presència d'un nen que furgava entre la runa. Instants després, aquell infant de Gaza es va acostar i em va mostrar la seva petita troballa, un ram de roses artificials que havia recuperat entre les despulles. Jo li vaig somriure i vaig seguir immortalitzant el paisatge postapocalíptic. Tot seguit, el nen va avançar entre la destrossa i va plantar les roses vermelles al cotxe. Aquell gest tan simple ho va canviar tot. Com va dir el cantant, «Cal que neixin flors a cada instant»".