No fa gaire mesos vaig anar a veure el darrer espectacle de Diabéticas Aceleradas i en l’acomiadament des de l’escenari el protagonista principal, Pep Noguera, a qui particularment li dec més coses de les que ell es pensa i ni tan sols pot imaginar, com a darrer acudit va dir: “Mendiola, l’has entesa?”, i li vaig respondre que no, per seguir-li el corrent de manera distesa i sense anar més enllà de la broma i de la provocació marca de la casa de l’actor.
Vaig pensar en aquest petit detall després de veure la cinquena entrega de Torrente 5, Operación Eurovegas, en la qual, com és habitual, la nòmina d’‘amiguetes’ és immensa, com per exemple Pajares, Esteso, Jesulín de Ubrique, Cañita Brava, Carlos Areces, Florentino Fernández, Mari Carmen, sense ‘muñecos’, Barragán, Chiquito de la Calzada, fins i tot Alec Baldwin, i no sé quants més, encapçalats per Santiago Segura, que, com passà a Johnny Weissmuller o a Bela Lugosi, ja no distingeix entre la persona i el personatge. Almanco jo no record cap intervenció, cap entrevista o participació ‘estel·lar’ en la qual Segura no faci de Torrente. Parla igual, es mou igual, amb el mateix rosari de provocacions, imagino que va una mica més net, però en qualsevol cas no sé si es tracta d’una situació com les descrites o si realment Segura és Torrente, que amb l’excusa de l’astracanada el que fa és una declaració de principis, xenòfobs, masclistes... i tot allò que ja sabem.
Tan sols n’he vist la primera entrega i ara la cinquena, crec que no m’he perdut res entremig. El discurs és exactament el mateix, incorporant-hi una sèrie de situacions diguem-ne contemporànies, com és un acudit, tan sols una pinzellada, d’Urdangarin, d’Eurovegas, a la qual no treu el suc, de Bárcenas, de la independència de Catalunya, d’Esperanza Aguirre i un parell més, no gaire més. Pel que fa a la resta, un calc de com a mínim la primera, en què no ha millorat ni un gram el seu llenguatge cinematogràfic, tan primari com el personatge.
Minut Torrente
I a què ve el comentari? Senzillament a la presència, també, de Gay de Liébana, Iñaqui Gabilondo, El gran Wyoming, la música de Joaquín Sabina... tots volen el ‘minut Torrente’, que és una definició manllevada. I? Idò res si després no llegeixo que “Torrente es un personaje referencial que nos permite identificar comportamientos, opiniones, pasiones y actitudes que identificamos en nuestra sociedad”, signat per David Trueba, com si es tractés d’un tractat sociològic de primer ordre, a l’altura d’una tesi filosòfica sobre el comportament humà, entre altres coses perquè està farcida i cosida a partir de llocs comuns, per molt que la realitat quotidiana sigui un lloc comú amb el llistó per sota els peus. O precisament per això hauria d’apuntar una mica més amunt. Però Segura on apunta no és al cor, apunta a la cartera, que està en el mateix lloc, però per fora, i a fora queda el discurs, no traspassa ni la pell, i si ho fa produeix l’efecte contrari al que hipotèticament pretén.
No és un article d’indignació; si fos així, Torrente m’hauria guanyat la partida, però sí una manera d’anar contra el corrent instal·lat entre els articulistes i opinadors en el qual parlar malament de Torrente/Segura no és cool, ni políticament correcte o que no l’hem entesa. Ara ho veig clar, Pep Noguera tenia raó, aquesta tampoc no l’he entesa, de la mateixa manera, vist el que hem vist, que tampoc no vaig entendre que Mariano Ozores era un geni de la sociologia i, per descomptat, del cinema.
La isla mínima
Per sort, aquesta mateixa setmana la cartellera exhibeix una pel·lícula espanyola d’autèntic nivell, La isla mínima, d’Alberto Rodríguez, interpretada per Raúl Arévalo, Javier Gutiérrez, Nerea Barros, Antonio de la Torre i Jesús Castro, que sí que parla de sociologia, que té una fotografia que deixa sense alè tant per la seva bellesa com per la seva eficàcia pel que fa al tractament d’una història complexa i amb un final obert, subtilment obert. La planificació, magistral. No hi ha cap pla que no tengui una raó de ser narrativa, allunyada dels axiomes nord-americans, amb una estructura dramàtica que a mesura que passen els minuts va incorporant elements de manera precisa, sense donar gaire pistes, que naturalment fa que encaixar-ho tot en la resolució no sigui una tasca senzilla, mèrit també del director, coguionista amb Rafael Cobos.
