Cultura 29/12/2013

Factor sorpresa

i
J. A. Mendiola
3 min

Poble Espanyol.- Una nova sessió de microteatre, anomenat per a l'ocasió Per fantasia, i els horaris una mica estranys, o si més no que conviden a la confusió per saber a quin tipus de públic va dirigit. En qualsevol cas, set peces que es van desenvolupant per diferents indrets del Poble Espanyol, una mica destarotat, però amb una certa gràcia. Uns la hi han trobada més i altres manco. Pinueve, de Carlos Miró, interpretada pel mateix Carlos Miró, Martina Miró i Júlia Miró, és un conte futurista musical que té com a millor ingredient els balls i cucaveles de les dues nines, encara que no se les sent gaire bé quan canten i resta possibilitats a l'espectacle. Un espectacle al qual manca argument en favor de les interpretacions. No pot ser tot. Suspès en l'aire, de creació col·lectiva i dirigida per Josep Mercadal i interpretada per Aina Frau i Salvador Oliva, els pares de Miquelet, la criatura que un dia es va convertir en un globus, fins que el globus, clar, pren el vol. Una metàfora divertida que es va contant amb l'ajuda d'una sèrie de cartells on s'explica el que va succeint en la vida de la família. Bona interpretació i ocurrent l'argument, que a cada situació li treu el màxim de possibilitats humorístiques. El moix gris és de Sergi Baos i interpretada per Baos, Marga López i Alícia Garau. Diu el programa de mà que es tracta d'una comèdia de terror, i jo hi afegiria "britànica", perquè té tots els elements clàssics d'aquesta nacionalitat, des de la majordoma al "doctor" Mortimer i, per descomptat, la secretària. Res és el que sembla i tot té la gràcia necessària. El final, naturalment, és una sorpresa. Les illes orientals d'Al-Andalus, dirigida per Jaume Xuia, que també l'ha escrita amb Disperses, és interpretada per Mònica Fiol i Maria Rotger. La veritat és que si un llegeix el programa de mà la peça té més al·licients que els que posteriorment mostra i demostra en la resolució. L'ombra, comèdia d'aventures, i ho és. Escrita per Irene Niubó, és dirigida per Ivo Erasmo i protagonitzada per Rodo Gener i Santi Celaya, que aprofiten l'entorn per exhibir la perícia de Ferran de Voltor, cavaller de la guàrdia reial, i L'ombra, una espècie del Zorro o tants d'altres bandolers que vesteixen de negre i llueixen antifaç. Tot plegat molt divertit i, sobretot, exhibint les més clàssiques característiques del gènere. Un ou! L'elogi dels diners, basada en l'original d'Anselm Turmeda, és revisitada i tunejada per Camil Casasnovas i Enric de las Heras, els Germans Mèmoli. Dic tunejada perquè la fan des del més pur clown, amb una gallina feta amb paper de diari, que no sé si vol ser una metàfora però, en qualsevol cas, és un valor afegit a la intemporalitat de la condició humana. Ella vendrà, juntament amb L'ombra, són les que millor han sabut utilitzar l'espai. Ella vendrà, escrita per Núria Vizcarro, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per ambdós i Jaume Gayà, transcorre dins els banys àrabs i conta la història d'un quart personatge que no compareix i si ell no compareix tampoc ho faran els acròbates, les cinquanta ballarines... i han d'anar contant el que hauria pogut ser la funció si hagués vingut ella ;i el millor és que ho fan amb la màgia necessària per fer que ho vegem amb els ulls de la imaginació.

Liceu.- Cendrillon, de Jules Massenet, arriba per primer cop al Liceu. Fou un èxit quan es va estrenar el 1899 i incomprensiblement va anar perdent presència als escenaris de tot el món. Pel que fa a la que vàrem poder veure al Liceu, cal dir que per començar és tot un luxe sentir cantar Joyce DiDonato, fent de Ventafocs, o Ewa Podles, com la madrastra, amb un director com Andrew Davis i una escenografia d'una finezza extraordinària, senzilla i bella, adient a la història de Perrault, que per cert és absolutament fidel a l'original, contràriament a La cerentola de Rossini. Fou la gran sorpresa per no pocs que mai ni l'havíem sentida ni se'ns havia ocorregut escoltar-la. Podria continuar amb una llarga llista de qualificatius en favor de Cendrillon, però ja no queda gaire espai, amb la qual cosa el millor és tornar a escoltar-la fruint de les imatges que ens ha proporcionat Laurent Pelly per esbrinar quina influència hem de donar al factor sorpresa.

stats