Cultura 18/10/2014

FIET, per amor a l’art

i
J. A. Mendiola
4 min
Devuit espectacles que participen a la Fira són de les Illes.

Em declaro culpable de no haver parat gaire atenció al teatre infantil i juvenil, gairebé mai. A partir d’aquesta declaració sense atenuants ve el propòsit d’esmena, que en aquest cas no és gens senzill. A la FIET 2014 (Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears) que té lloc a Vilafranca de Bonany durant aquest cap de setmana s’hi podran veure fins a cinquanta espectacles que arriben de pertot arreu per posar-los a l’abast del públic, però sobretot a l’abast dels programadors, arribats també des de molts indrets. Divuit, ni més ni manco, són de les Illes Balears, i la resta, de Catalunya, el País Valencià, Galícia, el País Basc, Aragó, Extremadura, Castella-la Manxa, Andalusia, França i fins i tot un Don Q ( Quixot ) danès, de tal manera que s’ha de qualificar FIET 2014 com un esdeveniment en tota regla que situa Vilafranca de Bonany dins el mapa teatral a l’estat espanyol o, si més no, d’una bona part, un any més i després que l’edició passada no es pogués dur a terme per qüestions purament pressupostàries. Amb aquesta arriben a la dotzena. Imagino que FIET és filla de l’austeritat; però amb ganes i no poca voluntarietat, que vol dir molta gent que fa feina per amor a l’art, han aconseguit un programa que fa talent. Amb el programa de mà davant els ulls i amb fotografies dels diferents espectacles, queda clar que no estam davant un passa tu en el qual tot hi cab, fins i tot jo diria que molt al contrari, perquè hi podem trobar un bon grapat d’estrenes a les Balears i fins i tot a l’estat espanyol, com per exemple el Rats de Campi Qui Pugui, que és un espectacle de carrer. Si alguna cosa, des del paper, caldria destacar és la varietat en els tipus d’espectacles. Tots els gèneres hi són presents, com és ara la dansa -hi podem trobar dos espectacles de la Cia Mariantònia Oliver-, titelles de tota casta, circ -com el Circ Bover-, pallassos, contacontes, cercaviles, animació, clowns, teatre de carrer, d’ombres, màgia, combinacions d’un parell de modalitats, música, animació infantil i un Hamlet party, que no sé ben bé què hi fa aquí, però en qualsevol cas val més aprofitar des de l’excés que des del defecte.

El primer dia de la fira vaig poder veure dos espectacles, Kibubu i The Funamviolistas, que m’agradaria que servissin més com a reflexió que no com a crítica convencional, ja que es remarquen qualitats o entrebancs més enllà del gènere o la destinació, perquè d’això és del que es tracta, de parlar dels destinataris. La dificultat és trobar l’equilibri, el punt mitjà en què els més grans i els més petits puguin gaudir indistintament, que no hauria de ser incompatible, o més aviat tot al contrari. En el cas de Kibubu, de Jokin Oregi, potser hi trobam el nexe. Per una banda, la manera de contar la història, amb un llenguatge gestual apallassat per part dels protagonistes, que fa que els més petits riguin un cop i un altre, amb un Javier Renobales en el paper del goril·la que està immens, per això obtingué el premi FETEN a la millor caracterització i millor actor aquest any; i per una altra banda hi trobam un discurs per a la reflexió dels més grans, que si no ho vaig entendre malament és una metàfora del món de la parella i la maternitat. De fet, Kibubu, que és el nom del goril·la, es converteix en una espècie de fill per a la dona, i això fa que l’home quedi relegat a un segon lloc, com a mínim. Retrobaran la felicitat quan el fill/goril·la s’escapa i queden un altre cop tots sols. Per sort els menuts, segur, no ho varen entendre. La música, d’allò més ben triada, sobretot en el context de l’obra, com per exemple, crec, el Txoria txori de Miquel Laboa.

Premi Max

Per un altre costat, la guanyadora del premi Max a l’espectacle revelació, que no és ni prop fer-hi el que es desprèn del nom del premi, que no és una altra cosa que una mena de guardó de categoria regional preferent que elegeixen ‘democràticament’ un representant de cada comunitat autònoma. No es tracta de restar mèrits, és tan sols una acotació al marge. The Funamviolistas és un espectacle que pel que fa als més joves els pot apropar el món de la música des de l’humor, mitjançant tot un rosari de tipus de música, des de la més clàssica fins a la resta, tota ella prou coneguda, amb Anan Hernández, Lila Horovitz i Mayte Olmedilla, violí, viola i contrabaix, no sé si respectivament. El missatge és una exaltació de l’amistat per damunt els materialismes, de manera molt esquemàtica. I així es converteix en un espectacle per a tots els públics, que ho és, indiscutiblement, encara que haurem de convenir que no és fàcil ni senzill trobar la recepta amb les corresponents mesures de cada condiment.

stats