Liceu. La valquíria, primera jornada de la tetralogia de L’anell del nibelung, després del pròleg, que sota el títol de L’or del Rin es va representar la temporada passada, també amb direcció artística de Robert Carsen, que crec que no va decebre ningú. Com és de suposar, Carsen dóna continuïtat a la seva posada en escena i se centra en la violència i l’afany de poder de la condició humana, mitjançant els personatges als qui posà música i lletra Richard Wagner. Un Richard Wagner que va imaginar uns personatges tan intemporals i unes situacions tan universals que els fan tan sols comparables als que va escriure i descriure William Shakespeare i, per tant, poden suportar tot tipus de lectures, qualsevol època i fins i tot qualsevol posada en escena, que no deixa de ser un dels al·licients de les representacions de Wagner, sempre saludades amb divisió d’opinions i algunes d’unànimes, habitualment en contra. Val a dir que no és el cas de la que es representa al Liceu sota la direcció artística de Robert Carsen, qui per cert no sortí a saludar, amb la qual cosa el dubte és què hauria succeït en el moment dels aplaudiments, però crec que no hi hagués hagut cap aldarull, a tot estirar el d’algun taliban del classicisme. Qui es va endur alguna xiulada, exagerada al meu parer, fou el director musical, Josep Pons. És cert que hi hagué algun petit ensurt amb el metall i que Pons optà per abaixar un xic la intensitat, segurament per afavorir el treball dels cantants, que no va desvirtuar en absolut el conjunt. Perquè el conjunt era marmori, i potser tot plegat és una de les millors representacions de La valquíria que servidor ha vist mai. Per una part, que és la important, la nòmina dels cantants, impecable: Klaus Florian Vogt, que supleix la seva manca d’heroïcitat en la veu amb moltes altres virtuts, veu cristal·lina, bella, i una bona presència i capacitat interpretativa del personatge, però pel que fa a la resta, de primeríssima divisió i sense cap emperò, com per exemple les tres protagonistes femenines: Anja Kampe en el paper de Sieglinde, amb una veu potent, rica en extensió i color... que deixa sense alè; impecable Iréne Theorin com Brünnhilde i una Fricka interpretada per Mihoko Fujimura, d’antologia. El seu duet amb Alb ert Dohmen del segon acte transmet amb passió a tot aquest afer conjugal la dimensió que li pertoca, per no parlar del tercer acte del mateix Dohmen amb Irene Theorin, en què donen als personatges i a la situació -el pare rebutjant la filla estimada- un dramatisme incommensurable, tant pel que fa a les veus com a la dramatúrgia. També fa el pes Eric Halfvarson com el temible Hunding. Un gran escenari completament buit que omplen els protagonistes per moltes raons, totes les possibles.
Lliure. Els dies feliços, de Samuel Beckett, dirigida per Sergi Belbel i interpretada per Emma Vilarasau i Òscar Molina. Potser és una de les obres magistrals menys representades, si la comparam amb Tot esperant Godot o Fi de partida, que conformen un trio emblemàtic. En qualsevol cas, Happy days és un clàssic, que com a tal cada dia té més vigència; anava a escriure ‘està més de moda’, però no és el cas. La Winnie de Beckett és cada dia més emblemàtica, més representativa i més definitòria de la societat actual. També és un paper bombó per a qualsevol actriu i val a dir que Emma Vilarasau, com és de suposar, no desaprofita l’oportunitat i fa un bon tast de tots els registres que necessita el personatge, que no són pocs. Potser l’escenari dissenyat per Max Glaenzel és una mica excessiu, si tenim en compte les instruccions que Beckett sempre deixà escrites, que tampoc són poques, però també és cert que la pedrera, ni tampoc els miralls per donar més profunditat, on habita la protagonista amb el seu marit, en comptes de la muntanyola de sorra, ni aporta ni molesta. El mateix succeeix amb Willie, el marit, que per ventura apareix una mica més del que està escrit, però no entela la interpretació tan precisa de la Vilarasau. La història d’aquesta dona enterrada i feliç continua fent pensar i sobretot reflexionar.
TNC. Els joc de l’amor i de l’atzar de Pierre de Marivaux, dirigida per Josep Maria Flotats, és una petita gran joia del teatre clàssic francès, segle XVIII. Una comèdia d’equívocs i embolics d’allò més clàssic: els senyors es disfressen de criats i viceversa. El títol ho diu tot, és el que és, i els actors (Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubén de Eguia, Guillem Defael, Vicky Luengo, Benat Quintana i Mar Ulldemolins) estan en tot moment adients amb els personatges. Dues hores de teatre d’alt nivell, amb especial cura del llenguatge, divertida, interessant i amb moltes més lectures del que hom pugui esperar. Un cap de setmana de joia.
