Publicitat
Publicitat

Deixebles de Domènech i Montaner

Trenta constructores treballen en la rehabilitació del recinte modernista de Sant Pau, que reobrirà el 2014

L'arquitecte Frederic Crespo fa quatre anys que treballa en un barracó prefabricat instal·lat dins el recinte modernista de Sant Pau. A tocar del pavelló de Sant Frederic. És el seu despatx de campanya: des d'aquí coordina la trentena d'empreses de construcció -despatxos d'arquitectes, dissenyadors i artesans a banda- que treballen alhora en aquesta macrorehabilitació de 13,5 hectàrees. En una de les parets del despatx hi ha una imatge d'època de l'edifici ideat per Lluís Domènech i Montaner. La recerca de fotografies i plànols ha sigut intensa i constant: el que es busca és la màxima fidelitat al projecte original de l'arquitecte, que es va anar pervertint amb l'ús dels espais com a hospital durant vuit dècades.

Domènech i Montaner va idear el recinte de Sant Pau el 1901 i havia d'ocupar l'espai de nou illes de l'Eixample. Va ser revolucionari: faria edificis separats per als pacients en funció de la malaltia, l'edat i el sexe, al centre hi hauria els quiròfans i, per connectar-ho tot, un quilòmetre de galeries subterrànies. El projecte global es va estroncar: ell va dirigir la construcció dels dotze pavellons principals (són els que s'estan rehabilitant, oberts el 1911) i, després de la seva mort, el seu fill Pere va seguir l'edificació de nou edificis més, amb un estil ja més eclèctic. El 1930 s'hi van traslladar tots els serveis de l'Hospital de la Santa Creu -el nom de Sant Pau s'hi va afegir per agraciar el banquer filantrop que va pagar les obres, Pau Gil.

La dècada passada la situació de col·lapse arquitectònic del recinte era tan evident que la cúpula d'un dels pavellons, la Mercè, es va ensorrar. El 2009 es va fer efectiu el trasllat dels malalts al nou hospital. "Sortien les lliteres i entraven els buldòzers", recorda Crespo. El primer que van fer és enderrocar estructures hospitalàries afegides. Fora finestres tapiades i dobles pisos. Amb la pell dels edificis neta es podia començar a dibuixar de nou.

Mantenir la inventiva a ratlla

Els responsables de la intervenció, però, no tenen les mans lliures. El pla director i la mesa de patrimoni, que agrupa les diferents institucions, marca els criteris a seguir, des dels enrajolats fins als dissenys d'interiors. Fins i tot s'ha buscat en fotos antigues el color original que tenia la fusta, que s'havia acabat pintant -ara només s'hi aplicarà vernís tintat-. "Molts equips no han pogut lluir-se. Un dels criteris ha estat no reposar res si no se sap com era", diu Crespo. Tot i així es valora cas per cas: cada equip fa una proposta i s'accepta o es tomba. "La preservació de l'arquitectura és l'objectiu", explica Crespo. Quan un visitant entri per la porta d'un pavelló ha de poder veure tota l'estructura, el volum, sostres i finestres. Això ha obligat a ser especialment enginyosos als estudis d'interiors que han dissenyat els despatxos que ocuparan entitats internacionals de referència com l'ONU, l'OMS, l'Aliança Mundial d'Operadors d'Aigua i la Casa Àsia, que s'hi acaba de traslladar. La fusta domina, per exemple, a la seu de l'Institut Forestal Europeu (IFE), amb un passadís que simula un camí en un bosc de pins. "No es vol ni uniformitat ni una mona de Pasqua", resumeix Crespo.

"Impressiona i és un repte, poder submergir-te en Domènech i Montaner. Veure què feia, què pots recuperar, què pots aportar perquè s'entengui millor...", explica Crespo. Copiar-lo és impossible i innecessari. A més dels materials, la manera de treballar ha canviat radicalment. "Abans els artesans tenien molta incidència i feien moltes aportacions. Per això hi ha pocs projectes originals i molts plànols d'obra. Tot ho perfilaven els mestres d'obra. Avui és el contrari. Ara la mà d'obra, els imprevistos i improvisacions costen molts diners. Els projectes han d'estar complets", explica el responsable d'infraestructures i obres. No hi ha diners per a sorpreses.

Un finançament 'en construcció'

Les obres van a remolc del finançament. Es fan a trossos. A cada injecció econòmica hi ha una nova tanda de concursos, licitacions i obres. Així es van fer també a principis del segle XX, al llarg de 25 anys: els primers pavellons estan molt decorats i, a mesura que es va avançant, són més austers i menys compactes. La primera fase de la reforma estarà llesta el 2014 i el 2015 s'hauria d'acabar tot el complex. Durant aquests anys mai s'han tancat les visites turístiques al recinte (el programa Sant Pau en obres va rebre 14.195 visitants el 2012), però la posada de llarg de la rehabilitació serà a principis de l'any que ve i mostrarà al públic tota l'esplendor de Domènech i Montaner. Cinc dels pavellons ja estan acabats. També enllestiran Sant Salvador (futur espai cultural), l'administració, els túnels i part de la casa d'operacions. Un recorregut els unirà tots. Passejar-s'hi avui ja impressiona i és fàcil augurar un gran èxit turístic.

El cost de la rehabilitació serà de 100 milions d'euros. Per ara se n'ha obtingut un 70%. Les subvencions i ajuts públics de totes les institucions representen dos terços dels recursos. La resta són propis o a crèdit. Qui s'ocupa de la gestió és el patronat de l'hospital, la Molt Il·lustre Administració (MIA), que està format per l'Ajuntament de Barcelona i el Capítol Catedralici des de l'Edat Mitjana i, des del 1990, també paritàriament per la Generalitat. La crisi del centre sanitari ha alentit les obres, malgrat que es tracta de dues fundacions diferents, perquè es compartien els serveis jurídics. Ara ja no és així i s'ha recuperat el ritme.

Una aposta a cent anys vista

La fidelitat a la tradició, al trencadís, no ha anat renyida amb la modernització. S'ha fet la feina artesana de recuperar pigments i fabricar totxanes, però també s'ha pensat en les instal·lacions. El repte ha sigut "com fer que un edifici del 1900 pugui competir amb un del 22@ pel que fa a tecnologia, climatització i estalvi energètic", planteja Crespo. Han utilitzat els ginys de Domènech i Muntaner -per exemple els conductes a les parets que servien per a la calefacció i la ventilació- i n'han afegit de nous. "L'aposta espectacular ha sigut amb la producció d'energia geotèrmica. Tenim la instal·lació més gran del sud d'Europa", diu Crespo. Ara no hi ha cap aparell d'aire condicionat a la vista i redueixen el consum energètic un 70%. "S'ha fet una rehabilitació per durar 100 anys més", assegura. I tot això, sent deixebles fidels a Domènech i Montaner.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF