Liceu.- El verisme demana verisme. Quan manca la credibilitat a una peça d’aquestes característiques, la història s’esbuca sense remissió. D’alguna manera, això és el que va passar el dia de l’estrena de Manon Lescaut al Gran Teatre del Liceu, i això que tenia molts ingredients per aconseguir tot el contrari. Per començar, una espectacularitat incontestable, cosa que significa que a l’escenari hi compareix una vistosa i efectista locomotora tot just a l’inici de la funció i, per acabar, un immens vaixell navegant per davant l’estàtua de la Llibertat. El desert que dibuixaren Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, entre d’altres, per liquidar la Histoire du chevalier Des Grieux et de Manon, original de l’ abbé Prévost, no apareix al muntatge de David Livermore. Per contra, l’acció comença i acaba a Ellis Island, l’illot situat enfront de Nova York on arribaven tots els emigrants. No té cap importància un canvi d’ubicació i de data i, de fet, la història i les circumstàncies que envolten Manon Lescaut són universals i atemporals. Pel que fa al segon acte, transcorre dins una casa de barrets, que potser emfasitza una mica massa la lleugeresa de la vida de la protagonista que dona nom a l’obra i, en lloc de verisme, el que hi trobàrem fou exageració, que no tan sols no és el mateix, sinó que produeix l’efecte contrari. Hi ha molt pressupost a la coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofia de València amb el que tan sols demostren això, que hi ha molt pressupost, deixant la passió, el melodrama i la contextualització per a una altra ocasió.
Segurament, a Emmanuel Villaume, a la batuta, es va contagiar dels excessos que tenia davant i en comptes de matissos va cercar la grandiositat i l’orquestra va sonar amb molt volum i menys detalls, però així i tot se’n va sortir sense problemes, com el cor que dirigeix i sempre troba el punt just, Conxita Garcia. Però com a gairebé totes les obres de Puccini, el dibuix dels personatges és molt important, perquè contenen no poques característiques de la condició humana portada al límit. A Gregory Kunde i a la debutant Liudmyl Monastryska els va mancar química, segurament perquè, entre altres circumstàncies, el tenor ja no té l’edat que correspon al personatge encara que l’espectador faci una esforç d’imaginació. Tampoc li brilla la veu com abans i tan sols amb potència hi ha poques possibilitats de trobar les gradacions que requereix el protagonista masculí sempre a la ‘pucciniana’ ombra de la protagonista femenina. Bona veu, potent i delicada al centre i als aguts, però a ambdós els mancava tendresa als greus, que són els que humanitzen i il·lustren el tarannà dels personatges. Correcte David Bizic com a germà de Manon; impecable, com sempre, Carlos Chausson en funcions de Geronte di Ravoir. En resum, moltes expectatives i resultats que no s’hi corresponen. En qualsevol cas, tot un espectacle visual, amb molt de color i poca escalfor.
