Publicitat
Publicitat

"Billy Wilder és el director més brillant amb qui he treballat"

Christopher Lee (Londres, 1922) va encarnar Dràcula, sobretot per a la productora britànica Hammer, però mai ha volgut ser vampiritzat pel personatge

Christopher Lee (Londres, 1922) va encarnar Dràcula, sobretot per a la productora britànica Hammer, però mai ha volgut ser vampiritzat pel personatge. Així ho ha entès també el Festival de Locarno, que ha guardonat Lee amb un premi honorífic, i que en la minirestropectiva que li ha dedicat ha obviat els films del xucla-sang. Dels més de 250 títols d'aquest actor (i cantant) de veu poderosa, memòria prodigiosa i poliglot -parla rus i francès, entre d'altres-, Locarno ha triat El gos dels Baskerville de Terence Fisher; The wicker man de Robin Hardy, que Lee considera la millor pel·lícula en què ha participat, i Umbracle de Pere Portabella, que va filmar a Barcelona a les acaballes del franquisme.

Vinc de Barcelona.

Ah, ets català! "Baixant de la font del Gat, una noia i un soldat..." ¿Ho he dit bé?

Sí, sí. També parla català vostè?

No, no. Vols que et parli de Pere Portabella, oi?

Efectivament.

Un umbracle és un parc amb arbres que no deixen passar el sol. No sé per què la pel·lícula es diu així. No en tinc ni idea. Encara no sóc capaç d'explicar aquesta pel·lícula. Portabella és un home molt intel·ligent i un director meravellós. Ell era molt anti-Franco i li van retirar el passaport. La pel·lícula va ser el que ell va voler que fos. Hi canto i no sé per què. Recito un poema d'Allan Poe i toco una dona nua ajaguda al llit. No sé per què. I vaig a un museu [el Museu de Ciències Naturals, al Parc de la Ciutadella]. A la porta d'aquell museu hi havia un home que em volia conèixer. I em va donar un llibre. El pots comprar, és un llibre de pintura. El que no pots comprar és el que ell hi va escriure: "Per a Christopher Lee. Amb afecte i admiració. Miró". [Ho diu en català]. I hi va fer un dibuix.

¿I com és que va acceptar de fer un film tan estrany com Umbracle ?

Pensava que era molt interessant perquè mai no havia vist un guió com aquell. Tenia una escena en francès, que crec que no està al film, amb Antoni Tàpies, que ha mort fa poc i que també em va firmar un llibre. Crec que era una pel·lícula política, però és el que crec perquè no ho sé. Tot plegat és molt estrany, però va ser una experiència extraordinària. Vaig cantar Wagner al rodatge i això li va encantar.

Quines eren les seves sensacions mentre rodava sense saber què estava passant?

Jo no n'estava gaire segur, del que feia, però vaig confiar en Portabella. I això és el millor que pot passar. S'ha de confiar en el director i en els altres actors. Tots hem d'anar junts cap al mateix lloc.

De tots els directors amb què ha treballat, de quin té millor record?

Sens dubte, Billy Wilder és el director més brillant amb qui he treballat. Amb qui vaig fer La vida privada de Sherlock Holmes . Era un home molt enginyós amb qui era meravellós treballar. Després, Steven Spielberg, Peter Jackson, Tim Burton, Martin Scorsese, Joe Dante, Orson Welles i John Huston. No puc escollir el meu favorit. Eren esplèndids en els seus diferents estils.

Un dels seus trets més característics és la veu tan poderosa que té.

L'he heretada de la meva família materna. Els meus besavis van fundar la primera companyia operística d'Austràlia. Jo he cantat molt i he enregistrat discos. Als anys 50 estava a Estocolm treballant i vaig anar a una festa on vaig cantar i se'm va presentar, no m'ho podia creure, el tenor més important del món, Jussi Björling, el Caruso del nord. En realitat es deia Johan Jonatan, però la seva mera era finlandesa i per això es feia dir Jussi. Li vaig dir que intentava ser actor i em va dir que jo tenia veu i que havia de fer-la servir. Al dia següent em va fer una prova a cappella . Si m'hagués pogut quedar a Estocolm, ell m'hauria agafat i jo hauria sigut cantant d'òpera. [Lee canta amb potència les primeres frases de l'ària Ella giammai m'amò del Don Carlo de Verdi]. Veus, encara puc cantar!

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF