Carla Gràcia Mercadé: “Volia escriure sobre el moment en què les persones i la societat diem prou”

Encapçalant una de les parts de Set dies de Gràcia (Rosa dels Vents, 2014) el lector es troba amb una frase reveladora de Gai Sal·lusti Crisp: “Pocs són els qui desitgen la llibertat, la majoria volen tenir amos justos”. Carla Gràcia es va rebel·lar contra aquesta afirmació fa cinc anys quan va decidir deixar la feina i anar-se’n a viure a la muntanya per escriure ficció i trobar el seu propi camí. La novel·la que n’ha tret explica la Revolta de les Quintes del 1870 al barri barceloní de Gràcia.

Per què vas escollir debutar amb una novel·la ambientada a la Barcelona del segle XIX?

Un dia un taxista em va dir, quan passàvem pel carrer Bonavista, si sabia per què es deia així. Li vaig dir que no i em va respondre: “Aquí es va posar en joc la dignitat d’un poble!” Jo em pensava que es referia a la revolució del 1868, però parlava de dos anys després, el moment de la Revolta de les Quintes. Una de les primeres imatges que em va venir al cap va ser una dona tocant el campanar, mentre les bombes esclataven al voltant. Em vaig preguntar si jo ho hauria fet. Va ser llavors que la Marianna em va captar.

Una part del poble de Gràcia es va aixecar contra la crida de mossos per a l’exèrcit del govern espanyol.

Lluitaven perquè es respectés l’anul·lació d’una llei que es volia tornar a vulnerar. Els set dies de revolta acaben sent una metàfora paral·lela al que jo mateix vaig viure. Després d’estructurar el llibre durant tot un any, em vaig adonar que volia escriure sobre el moment en què les persones i la societat diem prou.

Com et va ajudar, seguir els cursos d’escriptura creativa de l’Ateneu?

Si no els hagués fet hauria escrit una novel·la molt diferent. L’Escola d’Escriptura em va ajudar a sentir la meva veu i a deixar que el que vivia a dins pogués ser transmès en paraules de la manera més adequada. A l’Ateneu es dóna un servei de comunitat que va més enllà de l’aprenentatge: et trobes amb un grup d’alumnes i de professors que tenen com a passió comuna la lectura. Des que vaig començar els cursos, he après a valorar els llibres com a objecte.

El contrapès narratiu de la Marianna és la família dels Lledó: s’han enriquit gràcies a la industrialització i són perversos.

Els Lledó són el somni de la nostra societat. Han aconseguit tot el que la gent pensa que els farà feliços, però no ha estat així. Mentre escrivia, sentia els crits de la senyora Consol dins meu, la seva angoixa i les culpes que arrossega. El Pacià ho ha de controlar tot: si no, les altres fàbriques els faran perdre el poder. Els néts, el Marçal i el Fèlix, amaguen diversos secrets.

T’ha influït, Mirall trencat?

Al pròleg de la novel·la, Rodoreda explica com estima els personatges i com evolucionaven a mesura que escrivia. Mirall trencat va ser important, però també Jo confesso, de Jaume Cabré, i Temps difícils, de Dickens.