Camus, Shakespeare... i Tolstoi

PalmaTeatre Lliure.- “ El rei Lear és estúpida, verbosa, antinatural, inintel·ligible, ampul·losa, vulgar, tediosa, farcida de successos increïbles, deliris salvatges, acudits dolents, anacronismes, irrellevàncies, obscenitats, convencions estètiques manyuclades i altres defectes tant morals com estètics”. Com us ha quedat el cos després de llegir aquesta diatriba, que per descomptat no és meva? És, ni més ni menys, que de Leon Tolstoi i la cita George Orwell en una extraordinària recopilació dels seus assajos. L’escriptor rus diu moltes més coses contra Shakespeare, com per exemple que el bard “és incapaç de perfilar els personatges o de fer que les paraules i les accions sorgeixin amb naturalitat... el seu llenguatge és exagerat i ridícul sense excepció”. Tot això i més ho vaig llegir després de veure, contemplar, l’adaptació que Lluís Pasqual ha dirigit al Teatre Lliure d’ El rei Lear, amb un repartiment antològic encapçalat per Núria Espert en funcions del personatge que dóna nom a l’obra, acompanyada de Jordi Bosch, Ramon Madaula, David Selvas, Teresa Lozano, Julio Manrique, Jordi Llovet, Míriam Iscla... i tot un seguit de cavallers, oficials, soldats, assistents i cor d’una banda sonora magistral de Dani Espasa, amb Juan de la Rubia com a organista. Suposo que seria de llei fer una lloança del treball de Núria Espert, que té la mateixa edat del personatge: “Tenc vuitanta anys, ni un dia més ni un dia menys”, i qui, quan Pasqual li oferí el personatge, li va dir “tenc l’energia”, com ja havia demostrat en el seu anterior muntatge, La violació de Lucrècia, també de Shakespeare, dirigida per Miquel del Arco. Energia i moltes coses més, però el fet que l’actriu interpreti un personatge masculí queda reduït a la categoria d’anècdota; el fet de poder veure una ‘diva’ que als vuitanta no coneix el declivi, el seu personatge sí, formarà part de l’imaginari dels espectadors que dia sí i l’altre també omplen la sala Fabià Puigserver del Lliure. Una sala convertida en un passadís amb espectadors a cada costat, amb tan sols unes plataformes hidràuliques com a atrezzo. Poc més de dues hores i mitja de teatre en estat pur, els actors i el text, el text que molts, entre els quals no hi és Tolstoi, consideren una de les millors peces de l’autor, si no la que més. Podríem discutir que si Macbeth, Ricard III o Enric V, però està clar que El rei Lear també figura entre les millors, si més no amb els personatges més complicats, dels quals resulta molt difícil extreure una moralina, alambinats fins al moll dels ossos, humans. I tot això és el que ha posat sobre l’escenari (?) un director que de cada dia que passa sempre tens la sensació que està vivint el seu millor moment i que ha sabut triar el repartiment. Madaula és un Kent perfecte; Jordi Bosch, amb la seva naturalitat característica, dóna a Gloster la personalitat necessària, i Julio Manrique fent d’Edgar, fill del comte de Gloster, per a qui no tenc qualificatius que facin justícia a la seva interpretació. Si hagués de trobar un emperò diria que el personatge del bufó, interpretat per Teresa Lozano, resulta en algun moment excessiu. Tant se val. Una meravella.

Teatre Principal.- A priori tot tenia una pinta fantàstica. El Cal·lígula d’Albert Camus dirigit per Pitus Fernández, el personatge que va ser present durant tota la vida del escriptor, “el símbol de l’absurd de l’home, de l’absurd del món”, com ho qualifica Herbert R. Lottman en la biografia que va dedicar al pied noir menorquí, rebatejat en l’adaptació que ens ocupa com a Klígula o, el que és el mateix, plantejat des del punt de vista de l’adolescència. I és que els actors són molt joves, aquest defecte que es cura amb els anys, segurament massa per entendre un text tan profund i per dir-lo amb prou convicció perquè arribi a l’espectador, tot i que Gerard Philipe en tenia vint-i-tres quan va estrenar-la com a protagonista. Val a dir que Josep Orfila va ser un bon Cal·lígula, però pel que fa a la resta, en cap moment vaig poder esbrinar els personatges, tan sols hi havia actors dient un text que no traspassava l’escenari, que no provocava aquesta cascada de sensacions que destil·la l’original, escorxant la condició humana sense contemplacions. La cosa acabà amb un públic entregat amb la proposta. Segurament sóc una mica massa vell per poder entendre el que em volien explicar.