OBSERVATORI
Cultura 04/10/2014

Bert

i
J. A. Mendiola
4 min
La pel·lícula de Casasayas és d’una factura impecable amb unes imatges de la serra de Tramuntanta que denoten preciosisme i perfeccionisme marca de la casa.

Casasayas- Quan en una pel·lícula, llibre, peça de teatre, exposició... existeixen circumstàncies més enllà de la mateixa obra, està clar que els condicionants són els que marcaran el tarannà de qualsevol opinió respecte d’aquest tema, fins al punt que és contraproduent, molt contraproduent, pel resultat final de l’escrit, tenir qualsevol tipus de relació amb l’artista o amb l’obra en qüestió. En aquest cas, pel que a mi em pertoca, és molt pitjor. Vaig conèixer Bert gairebé des de la seva gestació. De fet, els dos o tres primers esborranys del guió de la pel·lícula varen rodolar per ca meva de les mans de Lluís Casasayas, amb la qual cosa no és fàcil emetre un judici que s’ajusti mínimament a una visió imparcial, encara que el nombre de guions es va multiplicar lluny del meu abast i va canviar en no poques coses, més en els detalls i en alguna seqüència impossible, que en l’autèntica raó de ser de la història. Per una altra banda, existeix la circumstància addicional, que d’alguna manera ha marcat la història d’una pel·lícula maleïda pel destí des de la gènesi del projecte. Record perfectament que en principi el pressupost assequible era de vint milions de pessetes, que finalment es varen convertir en vuitanta, tot i els esforços de Casasayas per escurçar despeses, que no varen ser pocs. Sigui com sigui, Bert va veure la llum i aconseguí la Caracola de Alcances en el XXX Mostra Cinematogràfica de l’Atlàntic, i fins i tot el guardó del públic a la millor pel·lícula, que ja venia qualificada com a “pel·lícula de baix pressupost”. Amb un guió dens, ben escrit i poc convencional, Bert aconseguí un repartiment que ben bé podríem dir-li de luxe, encapçalat per Fermí Reixac, Mercedes Sampietro, Simó Andreu, sempre disposat a donar una mà a un director mallorquí, i Marika Lagercrantz, entre altres actors i actrius de la terra. Setze anys després de l’estrena, amb una projecció entremig per a amics al Renoir, no sé quans anys fa, dificulta encara més qualsevol tret d’objectivitat, ja de per si impossible. En qualsevol cas, la factura és impecable, les imatges de la serra de Tramuntana, que denoten el preciosisme i perfeccionisme marca de la casa, la música dels, en aquell temps, prometedors i ja convertits en realitat germans Aguiló, i moltes coses més la converteixen en una pel·lícula única, per moltes raons, tant positives com negatives, com per exemple, un guió literari massa literari, encara que sembli una redundància, i massa circumstàncies i situacions envitricollades que fan que no sigui una història fàcil, que necessita de l’espectador els cinc sentits, a les antípodes del cinema comercial convencional. Extremadament densa, que no és bo ni dolent, és senzillament així, el que fa que sigui un autèntic plaer poder veure a les sales comercials la pel·lícula més maleïda de la història del cinema local, juntament amb Flor de espino, que va passar per un calvari molt semblant.

Teatre Principal.- Setmana tràgica, però menys, que va començar amb la suspensió de Mestre Felip, una comèdia musical de Miquel Aguiló, conegut a Campos com l’apotecari Rosa, per malaltia d’un actor. Dimarts 30, en una sola funció, Cap de tortuga, del dramaturg formenterer Vicent Ferrer, interpretada per Miquel Costa, també director, i la violoncel·lista Carme Lluch, i la qual tan sols se m’ocorre qualificar com un despropòsit. La història d’una tortuga a la qual han tallat el cap i se’l mengen les formigues, amb pretensions transgressores i un aire postmodern. De fet, el protagonista apareix amb un bistec sobre el cap, a la manera de Lady Gaga. Tan transgressora que sembla un muntatge dels anys setanta, amb la qual cosa resta sobre l’escenari antiga, o com a mínim passada de moda. Una peça de quaranta minuts que la mitja dotzena de públic assistent no va saber si havia acabat i es va quedar esperant alguna cosa més que va fer que, almanco el que a mi em pertoca, no vaig saber si havia sortit a la mitja part. A sobre, el director i actor no va sortir a saludar... El divendres 3, La puta enamorada, la història de la calderona, amant del rei Felipe IV, i que a l’obra se li atribueix una història d’amor amb Diego Velázquez, aleshores pintor de la cort. Obra original de Chema Cardeña, dirigida per Jesús Castejón i protagonitzada per Eva Marciel, Jesús Aguado i Javier Collado. Bon plantejament el de la prostitució de qui més qui menys, fins i tot la de Diego Velázquez, en un món, ja en aquell temps, de fot qui fot i visca el rei. Ben interpretada, tot i algunes patinades memorístiques, però desigual pel que fa al text, construït amb un sòlid fonament argumental, però acabat amb una successió de llocs comuns que li resten interès amb una resolució final dramàtica que tan sols es pot qualificar de magra.

stats