L’ESCANDALL
Cultura 09/06/2018

Balaguerades. Sense excepció

El teatre serveix per a moltes coses, per moltes més de les que els polítics poden a imaginar. Per exemple, aquestes sis funcions de microteatre serveixen com a presentació en societat després de l’operació de cirurgia estètica que ha sofert l’emblemàtic casal del centre de Ciutat, de cognom Balaguer

i
J. A. Mendiola
3 min
Balaguerades. Sense excepció

Casal Balaguer.- El teatre serveix per a moltes coses, per moltes més de les que els polítics poden a imaginar. Per exemple, aquestes sis funcions de microteatre serveixen com a presentació en societat després de l’operació de cirurgia estètica que ha sofert l’emblemàtic casal del centre de Ciutat, de cognom Balaguer. Joan Porcel ha reclutat el millor de cada casa per dur a terme aquesta nova edició. Alguns dels millors dramaturgs i alguns dels millors directors, que han dispositat les seves esperances en un planter d’actrius i actors que fa feredat. Segurament es podria igualar la llista amb altres noms, però segurament mai no es podria superar en cap de les modalitats. Dit això, i certificant que les autoritats municipals en varen tenir prou amb l’assistència a l’assaig general, anirem pam a pam amb la dissecció de les sis balaguerades que conformen una nova edició microteatral que sempre ha tingut com a estendard l’originalitat i la imaginació per triar el lloc on es fan les representacions. Una altra cosa és que el lloc tingui les condicions idònies per dur-ho a terme amb un elevat percentatge de garanties. La immensitat del Casal Balaguer va jugar una mala passada a les representacions. Les reverberacions no varen estar a favor de Talia.

1.- Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire, de Xavi Uriz, dirigida per Luca Bonadei i interpretada per Alexandra Palomo i Santi Pons. Qualificada de ficció gastronòmica, l’autor ret homenatge a una llarga llista d’autors que li han servit d’inspiració per abocar aquesta metàfora futurista ancorada en el passat que representa la ubicació. Potser massa referències, potser una mica massa ambiciosa en aquest aspecte, i això fa que la història no arribi a agafar el vol que necessita des del plantejament perquè li pesen les al·lusions. Va de més a menys, segurament perquè comença molt amunt i obre moltes expectatives.

2.- Usos i costums d’un vampir nobiliari, escrita i dirigida per Sergio Baos i interpretada per Miquel A. Torrens, Rodo Gener i Pedro Mas. Ocurrent. Divertida, una ‘fumada’ teatral que no dona treva. El públic riu des del primer minut fins al darrer. Passat i present d’un palau, que com no pot ser d’altra manera té alguns fantasmes com a residents, que fan gala de la seva immortalitat amb els hàbits de l’aristocràcia que segurament algun dia va fer ús de l’exorbitant habitatge.

3.- Manu Dei es titula aquesta ‘comèdia sacramental’ de Rafel Gallego, dirigida per Josep R. Cerdà i interpretada per Bàrbara Nicolau i Joan Manel Vadell, una dona d’alta cuna i un bisbe libidinós amb les seves cuites i ‘manipulacions’. Un retrat precís i càustic d’un món no tan antic com es podria suposar. Interessant la representació i el dibuix dels personatges, com també ho és l’enginyosa conclusió amb què es tanca la història. Però tot gira al voltant del mateix, de manera que hi manca in crescendo, al camí cap a la imaginativa i divertida resolució.

4.- Terratrèmol (s), de Marta Barceló, dirigida per Joan M. Albinyana i interpretada per Marga López i Àlex Tejedor. Exquisida l’escriptura de Barceló. No hi manca ni hi sobra cap frase. Tan sols parla ella. Ella és la que ha propiciat un retrobament amb el passat per entendre el seu futur. Ella és la que necessita vomitar en veu alta tots els sismes emocionals que ha viscut. Ell és tan sols un home amb una guitarra que no sap ni tan sols perquè és allà. No varen tenir la intimitat necessària perquè l’obra fos una d’aquestes petites meravelles que de tant en tant floreixen als jardins del petit format.

5.- Llet triada, escrita i dirigida per Bernat Molina, amb Alba Flor i Sofia Muñiz com a protagonistes. Brutal, dens, colpidor Bernat Molina, com una petita recreació del Rosemary’s baby passada pel sedàs de Salvador Galmés i transportada al Casal. Fa por, sense cap artifici, tan sols amb la paraula com a utensili per crear la tensió imprescindible.

6.- L’univers ens tornarà el nostre boomerang, de Jaume Miró, dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Toti Fuster i Albert Mèlich. Tan sols el títol em va semblar poc adient, excessiu, explícit. La resta, una creació acurada, interactiva i compromesa, made in Miró, que abasta no poques circumstàncies d’un grapat de generacions. Un petit i exhastiu assaig teatral sobre la venjança i el perdó. Vota ‘sí’. O ‘no’.

PS: Si no he parlat de cap dels actors i actrius que hi intervenen és perquè tots, del primer al darrer, són superbs i immensos. Sense excepció.

stats