Publicitat
Publicitat

Autodocumental, és a dir, “vamos a hacernos unas pajillas”

Buenafuente.- El culo del mundo és la primera pel·lícula que dirigeix Andreu Buenafuente, probablement el més famós, conegut i reconegut presentador d’un late show a Espanya. Es tracta d’un documental que, suposadament, vol ser “una reflexió sobre els mecanismes de la comèdia”, o com diu el mateix director i ‘protagonista’, “un viatge físic i mental al cor de la comèdia” en el qual intervenen bona part dels còmics més famosos del panorama nacional, des de Santiago Segura fins a José Corbacho, passant per El Gran Wyoming, Berto Romero, Leo Bassi, Carlos Areces, Carles Sans, Jordi Évole, Concha Velasco i no sé quants més, però un grapat que, en comptes d’explicar les vísceres del fer riure, el que expliquen és com d’importants i necessaris que són per a la gent i que la gent, per descomptat, els reconegui el gran esforç i el seu immens talent en forma de rialles i aplaudiments. El documental, que no és tal, es posa en marxa quan, després de trenta anys, Andreu Buenafuente veu com Antena 3 li talla un dels seus programes per manca d’audiència. Vist el producte, està clar que ABF no ho podia entendre i, per tant, decideix fer aquest viatge, però no al cor de la comèdia, o sí, sempre que tinguem clar que ell és el cor de la comèdia. Un mail des de l’Argentina, o sigui “des del culo del mundo”, li diu que el segueix i que s’ho passa molt bé amb els seus programes. I aquí se li acudeix la idea de fer aquest “autodocumental” o, com diria Santiago Segura, un dels seus convidats, “vamos a hacernos unas pajillas”. No hi ha un seguiment a l’estructura sobre la qual es desenvolupa un programa d’aquest tipus o alguna cosa similar, o com es fa arribar a l’espectador un tema seriós o delicat de manera més efectiva a través de l’humor. El leit motiv és “com pot ser mai que un tipus extraordinari com jo no tingui programa?”, de màxima audiència, naturalment. Hi ha un moment que decideix i esbrina el perquè i diu a un dels seus col·laboradors: “Si amb tota la feinada que hem fet no ens donen el programa, és que Déu no existeix”. Tal qual. I El culo del mundo continua donant voltes allà mateix, en com d’extraordinaris són els còmics, i ens ho van recordant un rere l’altre, per a la resta de la humanitat. No és res, això: sense cap mena de pudor, Concha Velasco conta a un Andreu Buenafuente a punt de levitar que va estar a punt de suïcidar-se després de veure per la televisió que el seu ex-marit deia que mai no l’havia estimada. La gran sort és que després de l’exmarit, ella ja a punt d’engolir-se un tub de pastilles sencer i amb no poc alcohol dins el cos, a la televisió va sortir Buenafuente, i aquí, ella, va veure la llum. Cosa que traduïda significa que tan sols per veure un dels programes d’ABF val la pena viure. Per una altra banda, Albert Om, després d’un “és un cap extraordinari, perquè mai no crida” (?), a la pàgina promocional de l’“autodocumental” diu del seu cap a El convidat que “és un artista de la quotidianitat i no pot estar sense fer riure”. Puc assegurar que el documental no em va arrabassar ni un somriure, ans al contrari. Tot postís, engolat, onanista, tan increïble que algú es pogués retre tal homenatge que em va fer vergonya aliena, això sense tenir en compte les declaracions de la seva parella... que entre d’altres diu alguna cosa semblant a “ara que no té programa, s’adona de la importància de la seva filla, ara projecta cap a ella”, que no sé el que significa. Déu meu, que diria un ateu.

Martínez Lázaro.- Un dia després, dins la setmana de passió, vaig decidir fer una mica més de penitència i, per allò que em dic Mendiola,vaig anar a veure Ocho apellidos vascos, per esbrinar què deien de la terra dels meus avantpassats. Per aquesta raó i perquè estava fart de parlar de la pel·lícula d’Emilio Martínez Lázaro sense haver-la vista, tot en comptes de suposicions, comentaris, ressenyes i sobretot també perquè es tractava d’un èxit de taquilla si més no sorprenent. El cert i segur és que no tenia gaire bones perspectives en el resultat, encara que poques vegades m’ha decebut el director i molt manco en el terreny de la comèdia, la qual cosa deixava obert un llumet d’esperança. I no em va decebre en absolut: vaig riure des del primer moment per la senzilla raó que no hi havia cap raó ni pretensió metafísica ni documental en l’experiment. Ocho apellidos vascos és tan increïble, tan folla, traspassant tots el límits, que està clar que l’únic que vol és fer riure, de la manera més senzilla, amb uns actors -Dani Rovira, Clara Lago, Carmen Machi o Karra Elejalde- que broden els seus personatges, amb un ritme sense treva i amb un argument tan absurd i farcit de tòpics que no pot ofendre ningú. Ho ha fet, clar, i és que per ventura els tòpics ho són per alguna cosa. A veure si té més de document que l’anterior?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF