Auschwitz s’amagava a les golfes

BarcelonaDory Sont Heilbruner va néixer a Barcelona, però sempre havia sabut que els seus pares eren d’origen alemany. A casa ningú ho amagava i es parlava alemany. “Estàvem plenament integrats, jo anava a una escola catòlica i alemanya de Sarrià. Érem una família normal, feliç”, explica. Quan va fer els 18 anys, els pares li van dir que la seva família era d’origen jueu. “No hi vaig donar importància”, diu. Però hi havia un detall que l’inquietava. La Dory no tenia avis ni cosins. No els havia conegut. Ni tan sols havia vist fotografies. “Sempre que preguntava, els pares em responien que tots havien mort a la guerra i canviaven ràpidament de tema”, recorda.

En morir la seva mare, l’octubre del 2002, la Dory va haver de desfer un munt de caixes guardades a les golfes. Quan les va començar a obrir va descobrir un secret amagat durant dècades: més de 30 familiars seus havien mort als camps de concentració i d’extermini nazis. El primer que va llegir va ser un telegrama escrit des de Tel Aviv. “La germana del meu pare havia mort en un bombardeig de l’aviació feixista italiana el setembre del 1940. Ni tan sols sabia que existia”, recorda.

Una llista de 1.000 noms

Els seus pares mai li havien explicat què havia passat amb tota la seva família. Però tampoc havien esborrat els seus orígens, no havien destruït documents ni fotografies. Tot, des de les cartes desesperades de l’àvia materna, fins a un document del 1960 que certifica que l’àvia i l’avi havien estat “executats” a Auschwitz, estava guardat en set caixes a les golfes de casa. Des d’aleshores, la Dory, sense defallir, intenta esbrinar el destí dels familiars, repartits per tot el món.

Ha rellegit les cartes centenars de vegades i ha agafat moltes vegades l’avió. Ha anat trobant els descendents dels seus avis materns, els Heilbruner. Ha viatjat fins a Praga i Tel Aviv per conèixer els cosins. N’ha localitzat altres a Londres, els Estats Units i Mont-real. Sap que la seva àvia materna tenia vuit germans: cinc, amb els seus marits, van morir als camps d’extermini. Els cosins dels avis també van ser víctimes de la bogeria nazi.

En aquest periple pel passat familiar, la Dory també va visitar el Memorial de la Shoah de París. Allà va poder veure, en una llista de 1.000 persones, els noms dels seus avis materns: “Ara sé que van viatjar en el comboi 29 i que van entrar a Auschwitz el 7 de setembre del 1942. Segons un document, els van matar de seguida perquè eren molt grans”, detalla.

Hi ha cartes que a la Dory se li han clavat a la retina. Sobretot les que formen part d’una carpeta en què es llegeix Lina i Eduard, els noms dels avis materns de la Dory. La primera és del 1936, l’última, la van enviar des de Marsella el 30 d’agost del 1942. Tenir-les entre els dits és com reviure tot el que va passar a Alemanya i França quan Hitler va pujar al poder. Els avis descriuen com la gent desapareix per sempre més, les persecucions, la por i l’angoixa, les vexacions, com se’ls desposseeix de tot. No hi ha gaires detalls, però, perquè tota la correspondència passava per la censura.

Desesperació a Marsella

“Ningú sap on van. Només que no tornen i que ja no arriben més notícies”, escriu l’àvia en una carta. Durant mesos, els pares de la mare de la Dory escriuen des de Marsella. Intenten, sense èxit, aconseguir un visat per entrar a Espanya. “Hi ha 300.000 persones deambulant pels carrers, tothom busca una sortida”, escriu l’àvia. En una altra explica: “Deus pensar que sóc una histèrica, però no et pots ni imaginar les escenes que he vist”.

Després d’un munt de negatives del cònsol espanyol, Vicente Vía Ventalló, decideixen travessar clandestinament els Pirineus. Però alguna cosa passa i es queden a Marsella. Des d’allà, tots menys un besavi que mor d’un infart són deportats. Poques hores abans d’agafar un tren, l’àvia escriu les últimes ratlles a la filla i el gendre: “Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ja ens retrobarem”.

A la Dory li queda molt per saber: desconeix, per exemple, què els va passar als Sontheimer. “Sé que van morir, però no a on ni com”, diu. Sontheimer és el seu cognom real, que ara vol recuperar i que els pares van decidir escurçar i convertir-lo en Sont. Havien de sobreviure a l’Espanya apostòlica de Franco.

El pare de la Dory, Kurt Sontheimer, va néixer el 23 de setembre a Nüremberg, i va arribar a Barcelona el 1934 per fer-se càrrec d’una de les filials de Lehmann, l’empresa familiar de porcellanes. La mare, Rosl, va néixer el 10 de maig del 1912 a Friburg, i va venir a Barcelona escapant del nazisme. Va ser a la capital catalana on Kurt i Rosl es van conèixer i es van casar el 31 de desembre del 1936. El 1939, a l’Espanya franquista, tots dos van decidir convertir-se a la fe catòlica i canviar-se els noms. La Dory va trobar diferents citacions del consolat alemany que demanava la compareixença dels pares.

Aquesta catalana d’origen alemany i jueu, farmacèutica de professió, mai va sospitar res. “Recordo que quan era petita, alguns estius m’enviaven a Friburg per estudiar alemany. Vivia amb una família alemanya. Mai vaig saber tot el que hi havia passat”. Tan sols quan la seva mare va emmalaltir, el llarg silenci es va començar a esquerdar: “La mare va oblidar el castellà, només parlava l’alemany i cridava «Ve la Gestapo. Se’ns emportarà. Se’ns emportarà!»” Amb la mort del pare, tota l’angoixa, soterrada durant anys, va començar a aflorar.

La Dory, però, no recorda ni tristesa ni abatiment: “El meu pare era un home optimista, molt preparat, parlava set idiomes i tocava el piano”. Hitler no el va vèncer. Ara la seva filla no vol que la demència del líder nazi s’oblidi. Ha escrit un llibre, que es publicarà al maig: Las siete cajas (Circe).