Cultura 11/08/2013

ArtNit Campos, interactiu

i
J. A. Mendiola
3 min

El divendres 2 d'agost, va tenir lloc a Campos la segona edició d'ArtNit. Ben igual que la primera, va ser tot un esdeveniment, d'alguna manera una història d'art coral en què pràcticament tot el poble s'obre a la festa. Els espais on els més de setanta artistes exposen les seves obres són de tota casta i també les obres són d'allò més variat, des d'escultures de ferro i de resina de polièster fins a les teles més convencionals, des de fotografies o performances fins a vídeos. Tampoc no hi faltà la música, moderna amb diferents grups, o l'orquestra de cambra de Campos i la coral de Sant Julià. No tan sols això, que ja és feina per a l'organització, que des d'aquí vull dir que impecable, treballada i fins i tot agosarada. Hi ha més, molt més, com per exemple un espai dedicat als més menuts i un "circuit gastronòmic". No cal dir que els carrers des de les set de l'horabaixa estaven a vessar.

Si algú em llegeix amb certa freqüència, que vull pensar que algú ho fa, pensarà que què fa una informació i més d'aquest tipus que gairebé no surt mai a "L'escandall", fins al punt que aquest paper sembla un programa d'IB3 d'aquests que parlen de qualsevol cosa a qualsevol poble, i que serveix d'excusa perquè el presentador i els seus acompanyants acabin menjant i bevent amb una rialla d'orella a orella. No és això. Vull contar el que va passar. Un petit entrebanc a tanta festa. Un dels artistes va proposar una peça més enllà de l'estètica.

Era una gàbia amb tres caps a dintre, amb una base de palla i blat i una bombeta il·luminant els caps. Com si fossin gallines, tan porugues elles. Un dels caps, amb les orelles fetes de filferro amb pues; el segon, amb un gran clau clavat dins un ull, i el tercer, amb la boca cosida amb tatxes. Fins aquí, rai, però hi havia una cartel·la que resava: "No escoltar, no mirar, no parlar i pagar. Ses Covetes 2013". Una manera com una altra de denunciar que amb els nostres imposts s'havia pagat l'enderrocament d'una malifeta de dos senyors i un batle, amb noms i llinatges, per no parlar de la gran quantitat de doblers públics que s'havien gastat en recursos contra la decisió de la justícia sobre la il·legalitat de la famosa urbanització que ha presidit ses Covetes durant vint anys. Era una sensació de complicitat en la qual l'artista no volia participar. Idò bé, la cartel·la, en un moment que no hi havia l'autor, va desaparèixer, però ningú no ho va veure, ningú no ho va escoltar i ningú no en va parlar.

Tot i així, amb la possibilitat que això pogués succeir, hi havia una altra cartel·la de recanvi. Per si un cas! La va tornar a col·locar en el seu lloc, dins la gàbia, sota la bombeta, i va esperar a veure si algú hi tornava. Ni menció. Va sortir a veure la festa i quan va tornar havia tornat a desaparèixer. No cal pensar que l'organització hi tingués res a veure, perquè en qualsevol cas l'haurien avisat abans. O va ser alguna autoritat que es va sentir una mica ofesa perquè algú hagués explicat el que era evident? Segur que no i, sobretot, per què? O sí, sí que hi ha alguns "perquès", però estic segur que respecten la llibertat d'expressió. Bé, del tot segur, no hi estic.

Quan els organitzadors ho varen explicar a l'Ajuntament, està clar que ningú no havia vist res, ningú no havia escoltat res i ningú no n'havia parlat. Els que hem d'omplir folis en blanc sempre volem trobar una explicació més enllà de la lògica i evidència, més enllà de l' omertà o de la censura, i amb l'artista vàrem arribar a la conclusió que es tractava d'una peça interactiva, perquè així alguns dels més agosarats espectadors hi poguessin participar. I així ho varen fer, per donar més sentit a l'obra. Si ningú no ho hagués fet, la peça hauria quedat en evidència i d'aquesta manera està clar qui va quedar en evidència. El que queda per saber és si va ser un espectador dos cops o dos espectadors un cop cada un. Mai no sabrem si varen ser un covard o dos, si complien ordres o era iniciativa personal. Un secret que quedarà amb la peça amb una cartel·la que ningú no va veure desaparèixer, ningú no ho sentí i, per descomptat, ningú no en va parlar.

PS: Moltes gràcies, senyor covard, objectiu complit. Ha quedat clar que tenen por i, sobretot, que en comptes de vergonya, que no ho crec, el que tenen és sentiment de culpa.

stats