Cultura 03/12/2013

Antoni Vidal Ferrando: "Estim la vida, però em desagrada la història"

El poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ha publicat Els miralls negres (Editorial Meteora), un llibre format per dotze relats en els quals la violència i la tragèdia marquen el destí dels protagonistes

Pere Antoni Pons
3 min
Antoni Vidal Ferrando acaba de publicar 'Els miralls negres', un llibre de dotze relats.

El poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ha publicat Els miralls negres (Editorial Meteora), un llibre format per dotze relats en els quals la violència i la tragèdia marquen el destí dels protagonistes. Avui el presenta a la llibreria Quart Creixent, de Palma.

Per què són negres "els miralls" del títol?

Perquè damunt els personatges hi plana una fatalitat, una violència incontrolable, que irromp en les seves vides com si fos caiguda del cel. Tots els relats transcorren dins un ambient hostil perquè, faci el que faci, l'home és incapaç de dominar el seu destí.

Diríeu que el volum té uns temes centrals? Quins són?

Tots els relats giren al voltant de tres eixos: la guerra, la mort i l'amor. Els dos primers predominen i, a més, l'amor hi és presentat gairebé sempre com una frustració o una impossibilitat. L'amor té un poder redemptor, però mai no redimeix del tot. És com un gran foc al qual mai no li basta el combustible que li permetria de continuar cremant.

Fa la impressió que us interessa més el caràcter dels personatges que no pas l'acció dels arguments.

Sí. Volia crear dotze caràcters humans que es gravassin a la memòria del lector com si els hagués conegut i els hagués tractat. Quan començava cada relat no tenia clar com serien els protagonistes, sinó que els anava descobrint. Jo som un escriptor lent, puc tardar un mes per fer un conte de vuit pàgines. I un mes és temps suficient perquè un personatge arribai a entrar a viure amb tu.

En un dels contes, hi apareix Llorenç Villalonga. Què té Villalonga perquè tants autors el converteixin en personatge literari?

És tan polèmic i contradictori que fascina. En el fons, la literatura és paradoxa. I en Villalonga és pura literatura perquè és una figura absolutament paradoxal. La reacció que provoca, d'amor i odi, és riquíssima. Admiram la seva intel·ligència i la seva obra, però la seva trajectòria ens incomoda.

El vàreu tractar mai?

Diguem que el vaig tractar indirectament, perquè en Bernat Vidal me'n va parlar molt. En Bernat Vidal va ser molt important per a mi. Ell va ser qui em va fer estimar el país i la literatura, i qui em va ensenyar a no creure'm tot el que sé. Aquesta és una lliçó que aplic a totes les coses. Jo som una persona insegura, i desconfii d'aquells que estan molt segurs de tot.

La Guerra Civil i el franquisme són molt presents al llibre.

És que el franquisme no s'ha acabat. Mira quants franquistes surten de l'armari, aquests dies! A més a més, tant la guerra com la postguerra són importants en la història de la meva família. Durant la guerra mon pare va anar a lluitar a Andalusia, on va passar del bàndol franquista al republicà. El varen tancar nou mesos al penal de Cartagena i, com a represàlia, varen empresonar també els seus pares, els meus padrins. I el més terrible és que tenien tanta por que, de tot això, jo no en vaig sentir a parlar mai fins que no vaig ser gran. Per això continuu escrivint sobre la guerra i la postguerra: ja que ells no en varen poder parlar, ja en parlaré jo.

El protagonista d'un dels contes és històric, el falangista Martí Pou.

Sí. Va ser ell qui va anar a Itàlia per dur material bèl·lic cap a Mallorca durant la guerra. I allà va entrevistar-se amb Mussolini. Era un home important. També era molt violent. I morfinòman. Després de la guerra, ni els seus no el volien. Va acabar tancat a la presó, on cada dia anava a missa. Hi ha històries reals tan bones que sents la necessitat de relatar-les a la teva manera. Aquesta n'és una.

La galeria de personatges n'inclou uns quants que són depressius. Heu fet literatura deprimida per a uns temps deprimits?

Sí. La història està malalta i emmalalteix les persones. En els meus llibres, hi ha sempre una crítica als escàndols dels poders -els polítics, els econòmics, els religiosos-, que degraden les persones. Jo estim la vida, però em desagrada la història.

Què voleu dir?

Que l'home té unes immenses possibilitats de gaudir de l'existència, però que hi ha unes forces que li ho impedeixen: no podem ser tan feliços com voldríem, no podem estimar com hauríem d'estimar…

Un dels personatges més interessants és el d'un escriptor que ha dedicat la vida a escriure i se sent negligit per la crítica i el públic. Creis que n'hi ha molts, així?

Sí. La majoria. Gairebé tots els escriptors se senten instatisfets, fins i tot aquells que pareix que han triomfat. Potser està bé que sigui així, perquè potser la literatura neix d'aquesta insatisfacció.

stats