Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Una condecoració gens normal

Fa 35 anys que vaig arribar a Mèxic. Era poc després d’haver restablert relacions diplomàtiques amb Espanya, en plena transició democràtica. Ràpidament vaig comprovar que el lligam entre els dos països era un relat continuat d’amor i odi. Una relació intensa, que mai no havia cessat, a pesar del distanciament polític. En aquell moment, simplement, el que s’estava fent era reconstruir una formalitat. No obstant això, amb el temps, també vaig descobrir que l’amor, en aquesta història, l’havien posat essencialment el Mèxic solidari i d’esperit revolucionari de Lázaro Cárdenas i l’Espanya modernitzadora i llibertària dels republicans. L’altra era una historia de 'gachupíns' que només un exèrcit perseguit i amenaçat de pàries il·lustres havien redimit en part. L'exili republicà no era la colònia, molt manco un gueto. Era part indissoluble del Mèxic modern. El que va representar aquesta allau humana pel país d’acollida ho descriu amb precisió l’historiador Enrique Krauzer quan afirma que “aquest corrent va significar una immensa capitalització cultural i econòmica”.

Parlant amb gent de l’exili vaig experimentar novament la mateixa sensació que, de menut, m’havien transmès alguns represaliats republicans. És difícil d’explicar, però diria que em sentia protegit. Darrere de cadascuna d'aquestes persones hi havia una història personal truncada. Els exiliats, fins i tot, havien estat mutilats del seu espai vital, empesos per l'Espanya que Machado deia que “envesteix quan decideix fer servir el cap”. Uns havien fugit per les mateixes finestres que es tancaven per fer entrar el silenci i la fosca de la dictadura, i altres hi havien quedat atrapats. No obstant això, quan exprimeixo les converses, no record ni frustració, ni venjança, ni res similar. Recordo serenor, una sensació agradable, envoltant, càlida… no odi.

Hi he pensat sovint i crec que, per sobre de tot, el que les animava i mantenia era sentir-se part d’un projecte col·lectiu, depositaris d’una història inacabada. Havia, doncs, d'entendre que encara molts dels 'transterrats' polítics mantinguessin una prudent reticència cap al nou procés democràtic espanyol. Eren guardians d'un Sant Greal, lacòniques figures venerables il·luminades per un pentecosta de cendra. Les cendres de l’estat destruït. Recordo que en la visita, a Mèxic, del president Leopoldo Calvo Sotelo, la reunió amb l’antic exili es va fer al Col·legi de Mèxic –una prestigiosa institució creada per intel·lectuals republicans espanyols– perquè alguns tenien reticència, encara, a trepitjar la seu de la nova legació espanyola. Aquesta qüestió va canviar amb la victòria del partit socialista, a les eleccions de l’any 1982. L’èxit socialista va actuar com un certificat de validesa democràtica i tot va girar amb més celeritat.

El govern havia enviat un nou ambaixador, Emilio Cassinello. Fill d'exiliats i universitari per la Universitat Autònoma de Mèxic. No passaren molts de mesos quan em va encarregar organitzar l’acte d’entrega de la Gran Creu d'Isabel la Catòlica a Lluís Buñuel. El director sempre s’havia negat a ser condecorat pel govern espanyol. La imposició tindria lloc en el seu domicili particular. Que jo m’encarregàs d'organitzar l’acte estic convençut que va ser caprici del mateix Buñuel. La cerimònia seria íntima i hi assistirien un mínim de persones. Al final, el mínim no va ser exigu, n’hi anàrem set.

Buñuel ens va rebre a casa seva acompanyat per l’esposa, Jeanne, i un fill, Juan Luís. Just arribar, el primer que va dir (recriminar) va ser: “Ah,  han vingut moltes persones; jo esperava només el ministre i l’ambaixador”.  Un cop en el saló, va insistir: “Només esperava el ministre i l’ambaixador; no crec que hi hagi 'dry martini' per a tanta gent”. Encara estàvem en els prolegòmens quan va sonar el timbre de la porta. Juan Luís, que havia anat a obrir, va tornat dient que hi havia un periodista que volia passar. Buñuel em va mirar per dir-me: “Vés-hi tu, que saps com tractar aquestes qüestions”.

El periodista era el reporter estrella del principal diari de la ciutat. Que era un acte privat, que el Ministeri havia fet una nota informativa i alguns més foren els arguments per no deixar-lo passar. Quan marxava, ja en confiança, em va demanar com era la casa. “Normal, no té res d’especial”, li vaig dir per llevar-me'l de sobre. L'endemà, en vuit columnes i en portada, el diari publicava un reportatge amb una suposada entrevista en exclusiva del director de cine i, per allà enmig, entre cometes, les meves paraules. La mateixa tarda em va trucar Lluís Alcoriza per dir-me (descollonant-se de rialles): “Quin cabreig que ha agafat, el vell! Demana qui ets tu per dir que la seva casa és normal”.

Devia de tenir raó, el vell. Va treure, Jeanne, de la cuina, un pitxer amb 'dry martini'. Buñuel ens explicà que al gel l’havia tractat amb una mica d’amarg d’angostura. Era un home litúrgic. No sé si entre les capacitats dels ateus hi ha la de cometre sacrilegis, però allò tenia traces de ser-ho. No obstant això, un 'dry martini' preparat i servit pel mestre Buñuel sempre tindrà un (gens) discret encant. Quan el ministre li hagué col·locat la creu i la banda escapular a sobre, l’homenatjat es va mirar el pit, aquell pit immens de lluitador que tenia, i va exclamar: “Me les posaré els matins per al desdejuni”. Efectivament la paraula normal no havia estat la més adient.  

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF