Té sentit creure en la bondat dels desconeguts?

Arriscaries la vida per algú a qui no coneixes de res? Encara que potser et consideres incapaç d’actes d’altruisme d’aquesta magnitud, és una cosa que passa contínuament. En huracans i matances amb armes de foc, hi ha persones que protagonitzen gestes per salvar individus que ni tan sols coneixen mentre tots els altres presents fugen. Per esbrinar si aquest comportament sorgeix de manera més natural en algunes persones que en d’altres, han sigut molt útils els estudis sobre el cervell i el comportament d’alguns altruistes extraordinaris: persones que han donat un dels seus ronyons a algú que no coneixen de res.

Insòlitament altruistes

Possiblement, aquesta mena de donants de ronyó no sàpiguen mai res del beneficiari del seu òrgan. Això significa que no fan aquest sacrifici personal perquè un parent o algú amb qui podrien interactuar en el futur se’n beneficiï. És més, aquest acte d’altruisme els suposa un cost en molts sentits. Implica sotmetre’s a una intervenció quirúrgica important i dolorosa. Molts donants acaben pagant milers de dòlars de la seva butxaca per sufragar les despeses mèdiques i de desplaçament. A més, poden perdre una part del seu salari o d’altres ingressos.

Els cervells dels mamífers

Les regions que responen al patiment i la vulnerabilitat, situades a les profunditats del cervell dels mamífers (ja siguin esquirols, bonobos o éssers humans), són sempre les mateixes. Una situació especialment comuna en què aquestes regions responen és quan les cries o els nadons ploren o semblen estar amenaçats. Hi ha dues regions principals en el que els neuròlegs anomenen “la xarxa neuronal de la cura de la descendència”. Es tracta de dues estructures antigues des del punt de vista evolutiu, situades a l’interior profund del cervell, que es coneixen com a amígdala i substància gris periaqüeductal. L’amígdala és en gran mesura responsable de reconèixer i sentir la por, i la substància gris periaqüeductal acompleix un paper important en el control de comportaments bàsics com l’impuls de fer carantoines a un nadó o l’instint de defugir els depredadors.

Molts estudis han fet palès que aquestes estructures i les connexions que les uneixen són responsables de motivar les rates femella perquè cuidin les seves cries o de fer que els éssers humans sentim ganes de consolar els nadons que ploren. La resposta als descendents que ho passen malament és un instint de supervivència tan fort que fins i tot pot traspassar les fronteres entre espècies. Si un cérvol sent un nadó humà plorant, reaccionarà.

Des de fa temps, els científics han plantejat hipòtesis sobre el fet que l’ajuda que certes persones ofereixen a desconeguts podria ser una mena d’extensió dels nostres instints més bàsics, com el de tenir cura dels fills.

Una prova

Per aprendre més sobre el cervell de les persones extremadament altruistes, vam dur a terme un experiment amb persones que havien donat un dels seus ronyons a algú a qui no coneixien. Al nostre estudi, vam demanar a aquests altruistes que llegissin guions -alguns dels quals tractaven sobre persones que eren víctimes de comportaments danyosos o cruels- i ens indiquessin el grau d’empatia que sentien, és a dir, fins a quin punt sentien el patiment de l’altre. Vam demanar a un grup de control format per persones que no havien donat un ronyó que fessin el mateix.

Abans que els voluntaris llegissin alguns dels guions, els vam mostrar fotos de cares espantades. Les imatges eren fugaces: tan sols duraven 27 mil·lèsimes de segon, motiu pel qual els participants eren incapaços de reconèixer conscientment el que havien vist. Mentrestant, els sotmetíem a un procés d’escàner cerebral.

En revisar les imatges captades durant aquest experiment, vam detectar alguns efectes interessants. El més destacable és que l’amígdala i la substància grisa periaqüeductal eren més actives entre els donants de ronyó que entre els membres del grup de control. A més, els primers presentaven reaccions més fortes davant dels estímuls que denotaven por i angoixa.

Treure l’entrellat de l’altruisme

Naturalment, caldrà dur a terme més estudis per confirmar la contribució de la xarxa neuronal de la cura dels descendents a l’altruisme humà. Però segons indica el que hem observat, el fet que t’importi algú que no coneixes pot tenir molt en comú amb el fet que t’importin els que t’estimes.