Un ull per observar els coralls des del cel

Un 35% dels coralls de la Gran Barrera d’Austràlia han mort per causes ambientals, tot i que els científics encara necessiten estudiar amb detall els processos que hi ha al darrere
MICHELLE INNIS / THE NEW YORK TIMES

La Gran Barrera de Corall d’Austràlia juga un paper fonamental en la regulació del clima global del planeta. És l’equivalent oceànic a la selva de l’Amazònia. No obstant això, encara és una gran desconeguda. L’illa de Heron és un cai coral·lí de l’extrem sud de la Gran Barrera -banyat per un sol enlluernador i les aigües diàfanes de l’oceà- que, des de fa més de 80 anys, serveix de camp de proves per a l’estudi dels esculls. Gràcies a les seves aigües d’un blau clar i el seu cel habitualment serè, l’illa de Heron és un dels pocs llocs del món que reuneix unes condicions ideals per estudiar els canvis que s’estan produint als coralls. Per això, científics dels Estats Units, les Bermudes i Austràlia s’hi han desplaçat amb l’objectiu de modernitzar la manera com s’observen els fràgils esculls coral·lins del planeta. Són un sistema d’alerta precoç dels canvis que experimenta el clima. Per aconseguir-ho, els científics estan equipats amb un avió Gulfstream de la NASA retocat especialment per a aquesta missió.

Els investigadors utilitzen un sensor especial per cartografiar amb tots els detalls les condicions d’àrees extenses de l’escull australià. El dispositiu recull dades des d’uns 8.500 metres d’altura per obtenir una imatge en temps real de la quantitat de sorra, corall i algues de què estan formats trams considerables de la Gran Barrera de Corall.

Els investigadors tenen l’esperança que els vols demostrin el valor d’aquest sensor i que s’acabi instal·lant en un satèl·lit. Des d’allà, podrà revelar alguns dels misteris de l’adaptació dels esculls a la pressió que pateixen, bé sigui natural o causada per l’home: com es calcifiquen, quin és el volum de la fotosíntesi i en quins indrets es produeix.

Coralls amenaçats

A l’abril, els científics van informar que àmplies zones dels esculls de corall del planeta situats en llocs com la Gran Barrera, Guam o Indonèsia, al Pacífic, i els Cayos de Florida, a l’Atlàntic, havien sigut víctimes d’episodis de blanqueig. El corall està compost per milions d’animals diminuts anomenats pòlips que estableixen relacions simbiòtiques amb unes algues denominades zooxantel·les. Les zooxantel·les capten diòxid de carboni i llum del sol per produir sucres que alimenten els pòlips. Quan les aigües s’escalfen, els coralls expulsen les algues, cosa que fa que es tornin blancs.En el passat, la recerca als esculls ha sigut cosa de submarinistes i s’ha basat en estudis intensius a petita escala centrats en parcel·les reduïdes.

Els esculls són incubadores que proporcionen aliment i refugi a un quart de les espècies dels oceans, protegeixen les poblacions costaneres dels capricis dels fenòmens meteorològics extrems i generen milers de milions de dòlars d’ingressos procedents de la pesca i el turisme. Tanmateix, els mars i oceans també absorbeixen la majoria de l’escalfor i dels gasos d’efecte hivernacle de la Terra, cosa que amenaça el fràgil ecosistema dels esculls. L’augment de la temperatura dels oceans pot fer que els fenòmens meteorològics destructius, com els huracans o els ciclons, siguin més intensos, i que s’acceleri així la mort dels coralls, que són incapaços de mantenir-se vius després d’episodis de blanqueig que se succeeixen gairebé ininterrompudament.

El projecte de la NASA fa servir un sensor de llum col·locat al ventre de l’avió modificat que serveix per determinar l’estat de salut dels esculls: és l’espectròmetre portàtil d’exploració a distància (PRISM, per les seves sigles en anglès). Aprofitant que tot objecte té una marca espectral que li és pròpia, l’espectròmetre capta la llum que rebota contra la sorra, les algues i el corall i la descompon en centenars de franges de color. Gràcies a aquest dispositiu, s’obtindran imatges de l’escull de molt alta qualitat, explica Michelle Gierach, oceanògrafa del Jep Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA, a Pasadena, Califòrnia. El PRISM està equipat amb el que s’anomena un sensor hiperespectral, és a dir, un sensor capaç de captar tot l’espectre del color que hi arriba reflectit a través de l’aigua i l’atmosfera.

Els científics esperen compondre un retrat detallat de milers de quilòmetres quadrats: el blau clar de les aigües superficials, els remolins foscos coronats de blanc de les aigües profundes i els esculls, com una espina dorsal que aflora a la costa oriental de Queensland, des de l’extrem de la península del cap York fins a Bundaberg, al sud. Volen disposar d’imatges amb una gran definició. Hochberg pretén obtenir informació prou detallada per discernir, d’una banda, quina quantitat d’algues hi ha tant a la sorra blanca i brillant com a l’escull, i de l’altra, quina proporció dels esculls és corall i quina és sorra. Així mateix, els científics volen dilucidar els efectes que tenen l’augment de la temperatura dels mars i oceans, l’acidesa de l’aigua, la contaminació, els sediments i la sobrepesca sobre els esculls a mesura que passa el temps.

Mesurar la salut dels esculls

Per a l’experiment de l’illa de Heron, diferents grups de científics també recolliran dades al nivell del mar i a l’aigua que esperen que confirmin la informació obtinguda des de l’avió que sobrevolarà l’escull d’una banda a l’altra. Els esculls dels voltants de l’illa són tan sols un dels sis punts de la Gran Barrera de Corall que s’estudiaran. L’avió va començar a provar el material sobrevolant Hawaii al mes de juny. Més endavant, els científics tornaran als esculls de Hawaii i, tot seguit, viatjaran a les illes Marianes, situades al Pacífic nord, i a Palau, que és a l’est de les Filipines. Robin Beaman, geòleg marí de la Universitat James Cook de Queensland, ajudarà a validar algunes de les dades que reculli el sensor de la NASA. Cal tenir en compte que la Gran Barrera de Corall té una longitud d’aproximadament 2.250 km i, en alguns indrets, penetra més de 290 km mar endins. “Actualment, visitem petits segments de l’escull i esperem saber-ho tot sobre la seva salut, on i de què viu el corall i com sobreviu a pressions com ara l’augment de la temperatura de l’aigua”, explica Beaman.

A Austràlia els governs estatals i federal se serveixen habitualment d’imatges per satèl·lit per controlar la desforestació i la salut dels cursos d’aigua i les planes d’inundació. “La terra és on viu la població, i els científics creien que importava més que el mar”, afirma Beaman. “Per això sabem amb tota claredat què passa als medis terrestres”.

Landsat 8, un satèl·lit del Servei Geològic dels Estats Units llançat a l’espai el 2013, capta imatges de la Terra, els oceans inclosos. Pot assolir una escala en què un píxel representa aproximadament 910 cm. Cada píxel del PRISM és molt més precís i representa uns 240 cm. Una de les dificultats més grans per observar els coralls és que, en aigües profundes, la llum es dissipa i la nuvolositat, el vent i la terbolesa poden impedir que un escull s’apreciï.

Els efectes de l’estrès causat per l’onatge, l’augment de les temperatures, la contaminació i la sobrepesca es compararan amb les dades recollides durant aquests mesos a la Gran Barrera, Hawaii, les illes Marianes i Palau. És improbable que aquesta sortida de camp es repeteixi. “No sabem quan volarà regularment”, assenyala des de Maryland C. Mark Eakin, coordinador del departament de vigilància dels esculls coral·lins de l’Administració Nacional de l’Atmosfera i els Oceans dels Estats Units (NOAA). Potser caldrà esperar una dècada. Els plans de la NASA són fabricar instruments, provar-los en avions i després llançar-los a l’espai perquè orbitin al voltant de la Terra recollint dades ininterrompudament. “Ens proporcionarà dades millors que res del que tenim ara”, assegura Gierach, l’oceanògrafa de la NASA.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF