Les noves arques de l’apocalipsi

Una nit anormalment càlida d’octubre un treballador de manteniment va descobrir que un torrent d’aigua es precipitava furiós pel túnel d’entrada del Banc Mundial de Llavors de Svalbard, una instal·lació d’emmagatzematge excavada uns 130 metres sota terra al vessant d’una muntanya en una illa noruega pròxima al pol Nord. Una tempesta descarregava amb força en una època de l’any en què les temperatures acostumen a estar sota zero. No es podien fer servir les bombes elèctriques perquè l’aigua havia provocat un curtcircuit al sistema elèctric. Aquest refugi subterrani conté llavors de més de 5.000 espècies de productes alimentaris bàsics: per exemple, centenars de milers de varietats de blat i arròs. Havia de ser una moderna i inexpugnable arca de Noè per a les plantes, un bot salvavides contra el canvi climàtic i les catàstrofes. Els bombers locals van ajudar a buidar el túnel fins que la temperatura va baixar i es va congelar l’aigua. Aleshores van arribar els habitants del poble que hi ha al peu de la muntanya i, amb les seves pròpies pales i destrals, van trencar la capa de gel.

Tot i que algunes emissores de ràdio i diaris noruecs en van informar, l’incident no va atraure l’atenció internacional fins al maig, quan va quedar clar que el president Donald Trump retiraria els Estats Units de l’acord climàtic de París. De sobte, la notícia del que havia passat a Svalbard era a tot arreu, en múltiples llengües i amb titulars com ara “El canvi climàtic ha obert una bretxa al banc de llavors de la fi del món”.

Poc importava que la inundació hagués sigut set mesos abans o que les llavors estiguessin seques i ben resguardades. Arribava a la fi el tercer any consecutiu amb les temperatures més altes que s’havien registrat mai i el gel de l’Àrtic mai havia arribat a un nivell tan baix. S’estaven fonent immenses capes de permagel. Els científics havien anunciat feia poc que prop del 60% de les espècies de primats corrien perill d’extinció. Tots aquests fets apuntaven a un futur cada vegada més negre per al planeta. I, de sobte, vet aquí un fet que, a manera de faula, ens feia pensar que potser també fracassarien els intents de preservar els vestigis de la riquesa natural que ens envolta.

Projectes de conservació

El banc de llavors és potser la iniciativa més coneguda d’una campanya mundial, cada vegada més estesa, per emmagatzemar i protegir les espècies en perill d’extinció. Per sort -malgrat el nyap de de Svalbard-, els científics, els governs i fins i tot les empreses privades han millorat molt aquesta última dècada pel que fa a protecció de la natura.

Col·leccionar per conservar

Al Zoo de San Diego es conserven criogènicament cultius de cèl·lules vives, espermatozoides, òvuls i embrions d’unes 1.000 espècies en nitrogen líquid. Al National Ice Core Laboratory, a Lakewood (Colorado), un gran congelador conté uns 19 km de trossos de gel procedents de les glaceres i capes de gel que ara s’estan fonent a gran velocitat a l’Antàrtida, Groenlàndia i l’Amèrica del Nord. El Zoo Nacional de l’Smithsonian, a Washington, acull la principal col·lecció mundial de llets congelades d’animals exòtics -grans mamífers (orques) i petits (els ratpenats de la fruita, que estan en greu perill d’extinció)-, amb l’objectiu d’ajudar els investigadors a trobar la manera d’alimentar els membres més vulnerables de qualsevol espècie: les cries. Un projecte internacional, l’Arca Amfíbia, es dedica a la conservació ex situ i trasllada els amfibis més amenaçats a un espai tancat per custodiar-los i recollir-ne l’esperma.

Es veu que col·leccionar coses en vies d’extinció és un impuls humà. Durant el Renaixement els mercaders rics i els aristòcrates exposaven, als anomenats gabinets de curiositats, les seves col·leccions personals d’ossos, fòssils i tota mena de criatures assecades, macerades i dissecades. Hi ha antropòlegs que creuen que la seva disciplina va néixer quan els europeus van començar a sentir una mena de nostàlgia per les poblacions indígenes que havien exterminat amb les seves armes i malalties. Aquest sentiment els va impulsar a voltar pel món per recopilar curiositats etnogràfiques, llengües mortes i fins i tot éssers vius.

Zisis Kozlakidis, president de la Societat Internacional de Repositoris Biològics i Ambientals, una organització que representa uns 1.300 biobancs que contenen espècimens com ara diferents virus i les cèl·lules reproductores de les panteres nebuloses, sosté que s’ha escampat una febre per col·leccionar que es pot comparar amb una cursa espacial internacional: “Tenim una sensació claríssima que estem perdent la biodiversitat més de pressa del que som capaços d’entendre”.

Entre els científics cada vegada hi ha més consens que ara vivim a l’antropocè, una època caracteritzada per l’impacte de la humanitat en els ecosistemes planetaris. Som nosaltres els responsables de l’actual extinció d’espècies, no un asteroide ni una erupció volcànica.

Els canvis van molt més enllà de la desaparició d’espècies animals: hem alterat la composició de l’atmosfera i hem canviat la química dels oceans. En poques dècades hem aconseguit distorsionar una realitat biològica, química i física que s’havia mantingut relativament estable durant mil·lennis. I ara, quan veiem aquestes transformacions insondables, intentem desesperadament aferrar-nos al que ens queda. Fins i tot s’ha començat a estudiar la psicologia d’aquesta reacció humana: en certa manera, els nostres bancs ambientals són gabinets de curiositats de l’antropocè, homenatges a la fantàstica grandiositat del món en un moment geològic, el nostre, que està arribant a la fi.

Creem reserves ambientals per entendre millor -però també potser per protegir- el nostre món en vies de desaparició. El pla és estudiar aquests espècimens ara, però també guardar-los per al futur, quan els científics estaran segurament més avançats que nosaltres en tecnologia i, amb sort, seran més intel·ligents. Els genetistes ja poden clonar animals, regenerar la diversitat genètica en espècies a punt d’extingir-se mitjançant la fertilització in vitro, modificar genomes i fabricar ADN sintètic. Els glaciòlegs reconstrueixen climes i models atmosfèrics antics (i pronostiquen els futurs) estudiant les molècules atrapades al gel. Els biòlegs marins trasplanten els corals amenaçats en vivers submarins. Fa poc, els botànics han aconseguit fer brotar una delicada planta de flors blanques a partir del material genètic conservat en unes llavors enterrades per esquirols al permagel siberià fa 32.000 anys. ¿Què no serem capaços de fer d’aquí 10.000 anys, o fins i tot 100?

Riscos a les arques

Però el món, com sempre, està canviant, i ara fomentem i accelerem aquest procés d’una manera que no sempre acabem d’entendre. Les mateixes reserves ambientals són vulnerables a aquest canvi. Hi pot haver tota mena de problemes: apagades, generadors d’emergència defectuosos, incendis, inundacions, terratrèmols, contaminació, escassetat de nitrogen líquid, guerres, robatoris, negligència... A principi d’abril, a causa d’una avaria de les cambres d’emmagatzematge frigorífiques de la Universitat d’Alberta, es van fondre uns 180 metres de nuclis de gel; desenes de milers d’anys d’informació sobre el clima de la Terra es van convertir en bassals que, segons un glaciòleg que l’endemà va veure el trist espectacle, semblaven el vestidor d’una piscina. Les dades que indiquen què hi ha en aquests magatzems -els genomes, les històries dels orígens- es poden piratejar, corrompre, perdre o simplement formatar de manera que esdevinguin inescrutables per als que més endavant intentin desxifrar-les.

Aquestes són les preocupacions que a la nit ocupen els pensaments d’Oliver Ryder, director de l’Institut Global de Recerca per a la Conservació del Zoo de San Diego: “La qüestió no és si passarà alguna cosa dolenta. Amb el temps sempre acaba passant. Això no falla”.

Banc Mundial de Llavors

Sota les roques i el permagel de la muntanya de Plataberget, els investigadors han acumulat el que esperen que podria servir de còpia de seguretat dels cultius de tot el món. Encabides dins de sales cavernoses i recobertes de gel, aquestes llavors contenen la diversitat genètica necessària per donar lloc a noves varietats capaces de superar un clima canviant.

Aquesta caixa de seguretat subterrània pot contenir fins a 2.250 milions de llavors. En aquests moments conté llavors de 5.000 espècies essencials per a l’agricultura alimentària. La temperatura de la instal·lació es manté a 18 graus sota zero, prou baixa per aconseguir que les llavors siguin viables durant dècades i, potser, milers d’anys.

A les seves prestatgeries hi ha 160.000 varietats d’arròs, a més de milers de grana i llegums, incloses algunes de procedents de Síria, que s’utilitzaran per restablir la producció agrícola en aquest castigat país un cop s’acabi el conflicte armat.