Publicitat
Publicitat

TUB D’ASSAIG

La imperceptible poesia dels neutrins

El motiu pel qual s’ha atorgat enguany el premi Nobel de física sembla poc atractiu per al públic: el descobriment teòric de les transicions de fase topològica i estats topològics de la matèria. Sona millor el resum que n’ha fet la pròpia Acadèmia Nobel: per haver revelat els secrets de la matèria exòtica. Algú farà poesia amb les fases topològiques? El Nobel de física del 2015 semblava més adient per cridar les muses. El van guanyar Takaaki Kajita i Arthur McDonald pel descobriment de les oscil·lacions dels neutrins. Entre altres implicacions, se’n derivava que el neutrí deu tenir massa, contra el que manté sobre aquesta partícula tan lleu i esquiva el model estàndard.

En tot cas, en tingui o no, uns quants milions de neutrins traspassen contínuament els nostres cossos sense que ens n’adonem. I també travessen el planeta sense gaires problemes. Devia ser aquesta aparent insignificança el que va inspirar l’escriptor anglès Martin Amis a fer un símil en la seva narració Let me count the times (deixa’m comptar les vegades). Parla d’un home de negocis, Vernon, obsessionat amb diverses fantasies sexuals. En cert moment, el narrador explica que “a l’oficina, Vernon buscava fredament en el seu cervell un simple neutrí de desig genuí”. Una comparació amb què Amis deu voler assenyalar la pràctica absència d’aquest desig.

També l’americà John Updike parla d’aquesta partícula. En el poema Cosmic gall - Indiscreció còsmica - afirmava:

“El neutrí és molt menut./ No té càrrega ni massa/i no interactua en absolut”.

Si Kajita i McDonald tenen raó, potser s’hauria de corregir el segon vers. Updike hi afegeix un fet que considera xaró: “Traspassen l’amant i la seva xicota”. De fet, també travessen fugaçment algunes obres literàries.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF