TUB D’ASSAIG

Les equacions poètiques de Kovalevskaia

Quan Sofia Kovalevskaia tenia vuit anys, la seva família se’n va anar a viure al camp. Com que el paper de paret que duien no els arribava per a tota la nova casa, a la Sofia li van cobrir les parets amb unes litografies que el seu pare havia comprat de jove. Eren conferències del matemàtic Mikhail Ostrogradski sobre càlcul diferencial i càlcul integral. La nena no les entenia, però veient-les cada dia intentava extreure el significat d’algunes frases i es familiaritzava amb aquells símbols estranys. I li va anar tan bé que quan, als quinze anys, va assistir a classes de càlcul diferencial, el professor es va sorprendre que ho assimilés tot tan ràpid, com si ja en sabés.

El 1881, als 31 anys, Kovalevskaia es convertiria en la primera dona que obtenia una càtedra de matemàtiques a Europa. Força temps abans i a través de la seva germana Anna, havia conegut un enginyer de formació que li causaria una gran impressió: Fiódor Dostoievski. Aquest pretenia a l’Anna, però també va robar el cor de la jove Sofia, que tenia gairebé 30 anys menys que ell.

Juntament amb els seus importants treballs matemàtics, Kovalevskaia ens va deixar obres de teatre, assajos, narracions i una novel·la titulada Una nihilista, en què una jove, el seu alter ego, s’enamora del seu professor, un home més gran que en plena repressió política acaba sent deportat. El 1890, un any abans de morir de pneumònia, la Sofia va haver de respondre a l’estranyesa que causava en molta gent la combinació d’aquesta doble passió matemàtica i literària. Per fer-ho va citar un dels seus mestres, l’alemany Karl Weiertrass, que havia dit “de forma totalment correcta que és impossible ser matemàtic sense tenir ànima de poeta”.

Al capdavall, compondre versos o equacions significa intentar resumir la vida en un llenguatge precís.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF