PA CIÈNCIA LA NOSTRA

Superman, Spiderman i Feynman

La imatge estereotipada que molta gent té dels físics és la d’unes persones excèntriques, marginals, amb la pell de papir com Iniesta, de complexió dèbil i fracassades absolutes en les relacions socials i l’amor. Si ho preguntes a algú segur que apareixerà l’adjectiu freaky. D’acord que cada col·lectiu té els seus prejudicis, però no sembla gaire just que l’interès per les lleis fonamentals de la natura impliqui aquesta llosa. Cal, doncs, trencar una llança a favor d’un canvi de paradigma.

Estem d’acord que Stephen Hawking i The Big Bang theory no han ajudat gaire a acabar amb l’etiqueta de raresa. Tampoc Bruce Banner, el físic nuclear al qual una “bomba gamma” convertia en Hulk: per una vegada que un físic deixava enrere la pell lletosa i la complexió dèbil, ho va pagar tornant-se un freak de color verd i perdent, per a més inri, la poca desimboltura social que tenia. No calia acarnissar-s’hi tant.

Hulk va ser fruit del pànic que va despertar l’energia nuclear, una font d’energia bestial capaç d’una destrucció incontrolada. I, justament, si busqueu un físic que trenqui els estereotips que tenim establerts el trobareu en un dels col·laboradors del Projecte Manhattan, la creació de la primera bomba nuclear: Richard Feynman. El físic nord-americà, premi Nobel de física el 1965 i una de les ments més brillants del segle XX, és en resum l’antítesi del que hem descrit: extravertit i divertit, perspicaç, més xulo que Joaquín Sabina treballant de socorrista, amant de la festa i de tocar els bongos i un reconegut i autoproclamat fucker. Amb un contraexemple n’hi hauria d’haver prou per acabar amb un principi. Però no negarem que l’admiració que desperta Feynman entre molts físics és justament que els agradaria assemblar-s’hi una miqueta, com un freaky somiant en el seu superheroi favorit...

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF