Què ens fa ser ‘Sapiens’?

La UOC organitza a Palma un acte divulgatiu i acadèmic, el proper dimecres, amb la participació de l’arqueòleg i naturalista Jordi Serrallonga i del biòleg i genetista Damià Heine

Els humans no hem dubtat a definir-nos com Homo sapiens sapiens a l’hora de classificar-nos evolutivament, com volent afirmar a través de la reiteració la nostra superioritat i saviesa. Però, fins a quin punt aquesta definició és realitat o és arrogància? Fins a quin punt la parla, la creativitat, el bipedisme, el sexe, la memòria i la cultura són elements distintius i/o compartits amb d’altres espècies? Quins són els elements diferencials: la capacitat d’imposició i l’ús d’eines i armes o, en canvi, l’empatia i la convivència? Va haver-hi realment una batalla de supervivència entre l’home sapiens envers l’home de Neandertal?

Totes aquestes preguntes tractaran de tenir una resposta, la setmana vinent, amb l’ajut de l’arqueòleg i naturalista Jordi Serrallonga i del biòleg i genetista Damià Heine, en el transcurs d’un debat que ha organitzat la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i que es farà el proper dimecres dia 3 d’octubre a les 19 hores a la seu de la UOC a Palma, al carrer d’Ausiàs March, 11. Moderat per la professora de grau d’Antropologia i Evolució Humana (URV-UOC), Marina Lozano, en el debat es repassaran críticament aquells trets considerats com “definitoris” de l’ésser humà, mirant cap al passat per tractar d’entendre l’evolució i, així, aventurar-nos per saber com pot ser el nostre futur.

Moltes vegades, fins i tot en el terreny de la divulgació científica, l’Homo sapiens ha estat definit com “l’espècie escollida”. Segons Serrallonga, però, “no hi ha espècies escollides i no escollides. Com va plantejar Darwin, tots els éssers vius descendim d’un avantpassat comú; un mateix tronc. I en aquest arbre evolutiu, de moltes branques i branquillons, les fulles que són a la copa representen les espècies vives del planeta. Una falguera, un cargol, una sargantana o un humà som en el mateix estadi de l’evolució i cap espècie és l’escollida. Darwin ja ho va dir: no sobreviu el més fort, sinó el més ben adaptat”, recorda ara aquest arqueòleg i naturalista català que va treballar amb Jordi Sabater Pi -considerat el ‘pare’ de la primatologia a Espanya- i que el proper dimecres serà a Palma participant en el debat organitzat per la UOC.

Un cop que hem admès que no som “l’espècie escollida”, cal que ens demanem, a pesar de tot, què és allò que ens fa ser sapiens? Per què els humans caminam i ens entenem xerrant els uns amb els altres? En realitat, això també ho fan molts tipus de primats, mentre que d’altres espècies d’animals també es comuniquen, com per exemple les orques. Heine defensa, en aquest sentit, que és el conjunt de tot el que conté el nostre genoma i el nostre bagatge evolutiu el que ens fan ser com som. “No crec que tingui sentit determinar si el que ens fa sapiens és més la nostra capacitat de raciocini, el fet de poder oposar el polze de la mà, caminar erectes o no tenir pèl al cos. Les variacions que ens vàrem quedar de creuar-nos amb els neandertals, les malalties i els patògens que hem pogut vèncer al llarg de l’evolució i les variacions genètiques que ens donen tot el nostre aspecte actual és el que ens fa Homo sapiens i el que ens ha donat l’èxit com a espècie”, argumenta aquest genetista resident a Mallorca.

Motivar els alumnes d’Humanitats

Jaume Claret és el director del grau de Geografia i Història de l’Art de la UOC i imparteix assignatures en diferents graus i màsters vinculats a la història cultural i la història política. Ell ha estat l’ànima mater de l’organització del debat, el primer d’aquestes característiques des que la UOC té una nova seu Palma, ara fa un any aproximadament. Recorda que les Illes Balears és el territori fora de Catalunya on percentualment hi ha més estudiants de la UOC. Així doncs, l’acte de la setmana vinent, que serà gratuït, va dirigit a tot tipus de públic, però amb l’objectiu de “motivar” especialment els alumnes dels diferents graus de l’àrea de les Arts i les Humanitats (antropologia i evolució humana, traducció, interpretació i lingüística aplicada, geografia i historia de l’art). “La meva idea -argumenta Claret sobre els motius de l’organització de l’acte- era proposar un tema que pogués interessar aquest univers d’estudiants de ciències humanes i... què hi ha més humà que reflexionar respecte fins a quin punt som sapiens?”, es demana aquest professor de la UOC.

Claret creu que les persones que participaran al debat són especialment “idònies” per tractar aquest tema. Així doncs, Jordi Serrallonga és arqueòleg, naturalista, explorador i professor col·laborador de la UOC, així com assessor del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Alhora que imparteix docència a la universitat i fa divulgació de la ciència en exposicions, conferències i publicacions, dedica bona part del seu temps a la recerca de camp a l’Àfrica, Amèrica i Austràlia, “amb el mateix esperit i entusiasme que els naturalistes i exploradors del segle XIX”, segons la definició que Claret fa de Serrallonga. Aquest investigador defensa que l’evolució no funciona com una mena de “perfeccionament” en el temps i es mostra totalment en contra de les diferenciacions “clàssiques” de l’evolució de l’home.

Un dels arquetips més comuns té a veure amb la “batalla” de les espècies. “Fins fa poc es deia que la convivència amb els neandertals fou bel·licosa i que la guerra l’hauria guanyada el sapiens i d’aquí la desaparició dels seus cosins evolutius. Avui en canvi -puntualitza Serrallonga- ja sabem que segurament no varen fer la guerra sinó l’amor. El nostre ADN té gens de neandertal; fet que demostra una hibridació biològica. Els neandertals es varen extingir no a causa dels cops de bastó dels sapiens, sinó perquè -coincidint en el temps i l’espai les dues espècies- només una havia de quedar viva”. Serrallonga torna, així, a recórrer a Darwin: dues espècies molt similars que competeixin pels mateixos recursos suposarà l’extinció biològica d’una d’elles, encara que es tracti d’una extinció molt lenta.

L’altre dels dos convidats al debat del proper dimecres és Damià Heine, biòleg i genetista. Actualment divideix el seu temps entre el seu treball de diagnosi clínica, com a responsable del Laboratori de Diagnòstic de Genètica Molecular de l’Hospital Universitari Son Espases, la seva activitat de recerca i com a assessor de l’empresa Genosalut, de la qual és director científic i fundador. Els principals interessos de la seva recerca són els mecanismes moleculars que condueixen a la mutació del genoma humà i les bases genètiques dels defectes congènits del cor, la síndrome 22q11DS i la síndrome X fràgil. “Heine és una persona que ve de la ciència com cal, però capaç de fugir d’aquesta divisió artificial entre ciències i lletres”, diu d’ell Claret.

Aquest genetista posa de relleu un aspecte interessant i no massa conegut. Als humans no sols ens diferencia dels altres simis una sèrie de capacitats i trets físics, sinó que també ens diferencien les malalties que patim. Per exemple, els ximpanzés no pateixen alzhèimer, de manera que aquesta malaltia és únicament humana. “Potser que finalment el que ens fa humans genèticament no siguin les mutacions, sinó com s’expressen aquests gens en la seva totalitat, o sigui, de quina manera toca la partitura una orquestra, i no la música que toca; xerram d’epigenètica?”, pregunta Heine.

Sobre el que distingeix els humans moderns del homínids anteriors, aquest genetista constata que vist que ens vàrem poder aparellar i tenir descendència fèrtil -el que vol dir que genèticament érem la mateixa espècie- sí que sembla que els neandertals ens han deixat en “herència” una sèrie de característiques que ens han servit i d’altres que ens emmalalteixen. Sobre aquesta qüestió, l’investigador explica que diversos treballs han identificat al·lels arcaics prop de gens relacionats amb la immunitat, el metabolisme i la resposta a les condicions ambientals, com la temperatura, la llum solar i l’altitud. Un estudi més recent va correlacionar la presència d’al·lels neandertals amb diversos fenotips no de malaltia i va demostrar que l’ADN neandertal contribueix a la variació del to de la pell i el color del cabell, els patrons de son, l’estat d’ànim i el tabaquisme. “Curiosament, en aquests estudis, els fenotips neurològics i conductuals són una excepció, amb al·lels de neandertal que contribueixen més a la variació d’aquests trets que els al·lels humans moderns amb freqüència combinada. Per tant, la nostra ment i comportament és neandertal o sapiens?”, es demana Heine.

LA CENTRALITAT DE L’HOME, EN QÜESTIÓ

Probablement els humans no som l’espècie “escollida”, tal i com assegura Serrallonga, però el que segur que sí som és curiosos; ens agrada preguntar-nos per tot allò que ens envolta. I, d’aquesta curiositat, n’és una bona mostra l’acte acadèmic i divulgatiu de la UOC que en breu tindrà lloc a Palma. El director del grau de Geografia i Història de l’Art d’aquesta universitat insisteix que a la jornada del proper dimecres “volem qüestionar que és allò que ens fa ser sapiens. L’evolució del pensament contemporani ha estat un intent d’anar carregant-nos la centralitat de l’home per damunt de tot. Primer ens vàrem carregar que la terra fos el centre de l’univers, després que l’home fos creat per Déu, i després que l’home fos racional al 100%”.

Preguntat sobre si l’administració hauria de fomentar més l’interès per les humanitats, Claret creu que, en tot cas, la culpa és “compartida” i puntualitza que coneix molta gent de ciències que s’interessa per la història i les humanitats, “però en canvi no trob tanta gent d’humanitats que s’interessi per la ciència; i és igual d’important saber qui era Miquel Àngel (Michelangelo Buonarroti) com conèixer el primer principi de la termodinàmica, perquè són coses que ens condicionen en el nostre dia a dia”, apunta Claret. Espera que el debat del proper dimecres, a més d’ajudar a fer-nos preguntes sobre l’evolució i satisfer la nostra curiositat, contribueixi a donar un impuls al grau d’Humanitats de la UOC, que ara mateix s’està “redefinint”. Finalment, expressa el seu desig de continuar organitzant “més coses” en el futur a la seu de la UOC a Mallorca, en funció del resultats de l’acte de la setmana vinent.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF