Proven en humans un fàrmac antienvelliment

Al llarg de la història de la humanitat, poques quimeres han estat perseguides amb més insistència que l'elixir de la vida eterna. Controlar l'envelliment està deixant de ser una idea pròpia de les llegendes i la fantasia per convertir-se en un objectiu que la ciència moderna pot tenir a l'abast en un futur pròxim. Com sol passar en medicina, el primer que ha calgut fer ha sigut entendre les bases moleculars del procés que volem curar. En les últimes dècades s'han anat descobrint la majoria dels canvis que defineixen l'envelliment de les nostres cèl·lules i ara s'està en disposició de començar a provar maneres de modificar-los. Un dels fàrmacs que podria aconseguir-ho s'anomena rapamicina. Recentment s'han anunciat els resultats de les primeres proves clíniques en humans.

La rapamicina és una substància química que rep el seu nom del lloc on es va descobrir: Rapa Nui, l'illa de Pasqua. Concretament, els científics van veure que la fabricaven uns bacteris autòctons de l'illa. Segurament la troballa s'hauria quedat en simple anècdota si no s'haguessin adonat que la rapamicina inhibeix les cèl·lules del sistema immunitari. Això fa que actualment s'usi quan cal desconnectar les defenses, per exemple, per evitar el rebuig en un trasplantament.

Una dècada més de vida

La popularitat de la rapamicina va començar a incrementar-se exponencialment a partir del 2009, quan es va publicar un estudi dirigit per Richard Miller i David Harrison que demostrava que podia allargar entre un 9% i un 14% la vida a ratolins de laboratori. Era el primer cop que s'aconseguien uns resultats així en mamífers. Si aquestes dades es poguessin traslladar a humans, significaria tenir al voltant d'una dècada extra per viure. L'any passat els mateixos científics van veure que aquest tractament disminuïa alguns dels signes propis de l'edat en els ratolins, com la rigidesa dels tendons i el deteriorament del fetge. La rapamicina semblava, doncs, destinada a guanyar-se el títol del primer fàrmac amb efectes antienvelliment reals.

Però un article publicat a l'agost a Nature Medicine pel grup del doctor Dan Ehninger, de la Universitat d'UCLA, a Califòrnia, va ser una galleda d'aigua freda. En un altre estudi amb ratolins van veure que la rapamicina no millorava 150 canvis relacionats amb l'edat que van mesurar, com la pèrdua de força a les mans i d'agudesa visual, tot i que sí que millorava la memòria i les ganes d'explorar dels animals vells. A més, proposaven que l'augment de l'esperança de vida que s'havia vist abans era simplement perquè reduïa el nombre de morts degudes al càncer (un fenomen que, per si mateix, ja seria interessant). No tothom va estar d'acord amb aquestes conclusions. Un dels consensos a què es va arribar al final va ser que, encara que la rapamicina no aturés completament l'envelliment, sí que millorava una part de les seves conseqüències. Valia la pena, doncs, provar si tenia uns efectes similars en humans.

Això és precisament el que està fent el doctor Dean Kellogg, de la Universitat de Texas. Ha agafat 18 voluntaris amb edats pròximes als 90 anys i els ha donat la meitat de la dosi de rapamicina que rebria un trasplantat.

Resultats esperançadors

La prova encara està en marxa, però ara s'han conegut els resultats de les primeres 16 setmanes de tractament: de moment, el fàrmac no ha millorat la força a les mans, però sí ostensiblement la velocitat de caminar. Encara s'estan avaluant altres possibles canvis. Cal dir també que un aspecte important és que no hi ha hagut efectes secundaris importants, malgrat que s'ha vist en altres ocasions que la rapamicina pot induir diabetis i problemes derivats de la immunosupressió. És massa d'hora, doncs, per treure cap conclusió definitiva de l'estudi del doctor Kellogg, però alguns creuen que les perspectives són encoratjadores.