TUB D’ASSAIG

L’Sputnik i l’ensenyament científic

El senyal que emetia aquell petit satèl·lit semblava innocent i anodí, un bip-bip repetitiu, monòton. Però no hi deu haver hagut mai un missatge tan simple que hagi tingut tanta audiència arreu del món i que hagi aconseguit tant d’impacte. El primer satèl·lit artificial de la història, l’Sputnik-1, llançat per la Unió Soviètica ara fa justament seixanta anys -el 4 d’octubre del 1957-, va sacsejar els Estats Units, que es creien al capdavant de la cursa espacial. Era un problema de prestigi, però també de seguretat nacional. I fins i tot pràctic, perquè l’ensurt còsmic va portar a replantejar l’ensenyament científic i tècnic. L’Sputnik també va entrar en òrbita al voltant de l’educació.

No era res que no s’estigués plantejant des d’uns anys abans i també en altres països. Però el satèl·lit va fer saltar l’alarma de la urgència. Ni la bomba d’hidrogen soviètica, el 1953, havia aconseguit tant d’impacte. A la premsa del moment es comentava que els Estats Units s’havien convertit en una nació més interessada en grotescos alerons per als cotxes que en la disciplina i el treball dur. L’Sputnik va ajudar fins i tot el darwinisme, que estava arraconat en moltes aules i llibres de text. Un ensenyament científic consistent no podia donar l’esquena a una teoria que ajudava a desenvolupar el mètode científic i el pensament rigorós.

Ara el darwinisme segueix patint greus problemes als Estats Units. I el seu govern es mostra totalment escèptic respecte a la realitat del canvi climàtic. Per al bé de la ciència i dels habitants del planeta en general, caldria alguna cosa semblant a un Sputnikque fes saltar l’alarma i mostrés la necessitat d’una ciència rigorosa. Avui l’avís no arriba en forma de satèl·lit soviètic sinó, entre altres coses, de fenòmens climàtics extrems i tràgics.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF