El casament del Tony

Vaig anar a Cambodja a veure Angkor i vaig acabar fent un màster sobre casaments cambodjans. Tot va venir perquè vam llogar un guia a Siem Reap per entendre millor la història d’aquests temples mil·lenaris. El noi tenia un nom cambodjà, com és lògic i normal a Cambodja, però no ens el va ni dir. Va considerar que ens seria molt difícil de pronunciar i ens va demanar que li diguéssim Tony. Parlava un anglès correctíssim, era molt simpàtic i de seguida ens vam agafar confiança. Tenia 23 anys i estava a punt de casar-se.

Durant tres dies vam recórrer amb ell els temples d’Angkor. Són unes ruïnes realment molt interessants que el món va descobrir fa relativament poc temps. L’any 1862 un francès intrèpid va fer un viatge per aquella zona oblidada i va quedar meravellat pels temples. En va fer un article a Le Monde i així va ser com el món ho va saber i com els cambodjans es van adonar del tresor arqueològic que se’ls estava menjant la selva. Angkor Vat és el conjunt més gran i monumental però també val la pena el de Bayon, on hi ha 200 cares gegants tallades directament a la roca, i el de Ta Prohm, que és aquell on els arbres han crescut al sostre dels edificis i les arrels baixen per les parets. Es va fer molt famós perquè sortia a la pel·lícula Tomb Raider. Al mateix temps que apreníem com es vivia a l’època de l’Imperi Khmer, també anàvem organitzant amb el Tony el seu casament.

Cambodja és un país pobre. La gran majoria de la població viu al camp i es dedica al cultiu de l’arròs d’una manera totalment artesanal. La màquina més avançada és un bou amb una aixada. Fora de les ciutats no hi ha electricitat ni aigua corrent pràcticament enlloc. Són gent senzilla però molt festiva i el màxim exponent d’aquest caràcter són els casaments. Duren tres dies i tres nits i són esdeveniments multitudinaris. Els nuvis no només hi conviden els familiars i amics sinó també les famílies dels amics i els amics dels amics per desconeguts que siguin. Per entendre’ns: conviden el meu cosí a una boda i jo, que no conec els nuvis, també hi vaig per extensió familiar. I encara pitjor: imagina que et conviden a dos casaments que coincideixen els mateixos dies. Doncs no passa res. Tu vas a un i a l’altre hi envies un amic amb la seva família. Seran els teus representants encara que no hagin vist mai la cara dels nuvis.

Els casaments acostumen a ser a l’aire lliure. La cerimònia té un procés llarg i es va aturant per fer àpats i festes pel mig. Tot plegat acaba sent molt car per a unes economies tan justes, i per això els nuvis només accepten regals en forma de diners. De com de generosos siguin els convidats dependrà que la feliç parella no acabi arruïnada. Aquells dies, doncs, vam ajudar a triar flors, vestits, menjar, músics, carpes, cadires... No hi faltaria res, però tampoc us imagineu que el decorat seria un palau. Els nuvis es donarien el sí en una polsosa esplanada darrere d’unes cases a mig fer i amb uns porquets i unes gallines pel voltant.

Totes les gestions les feia ell perquè la societat cambodjana és molt masclista i en la vida pública la dona hi té un paper molt secundari. Això també explica que, un cop casats, els nuvis vagin a viure a casa dels pares d’ell per evitar que el nuvi pugui sentir-se incòmode a casa de la núvia (paraules textuals del Tony). De les incomoditats que pugui tenir la núvia no ens en va dir res.

Es van casar uns dies després de marxar nosaltres. Una llàstima, perquè hi estàvem tots convidats. Nosaltres i la nostra família i els nostres amics i les famílies dels nostres amics.