Una cagarada d’ocell a Rio de Janeiro

Rio de Janeiro és la ciutat de moda aquest estiu perquè ha organitzat el Mundial. Segurament és una de les millors ciutats del món per fer un campionat de futbol perquè aquella gent es desviu per una pilota. Jo hi vaig anar fa uns quants anys quan Maracanã encara era el Maracanã que enganxàvem als àlbums de cromos de petits. Un estadi vell i atrotinat que sorprenia perquè era gairebé pla. Era l’estadi de les proeses de Pelé i mereixia una visita gairebé reverencial. Ara Maracanã s’ha reformat i modernitzat com tota la ciutat de Rio. No sé com deu haver quedat però deu ser igualment fabulós pujar al Crist Redemptor del Corcovado, al·lucinar amb els sambòdroms o passejar per les platges d’Ipanema i Copacabana i admirar el Pão de Açúcar. Rio de Janeiro és una d’aquelles ciutats on et quedaries a viure si no fos perquè no és gens segura. I no ho pot ser perquè està envoltada de faveles on la gana i la pobresa obliguen a fer el que sigui per tirar endavant.

No sé com deuen haver quedat les faveles amb la moguda del Mundial però fa uns anys només era recomanable mirar-les des de lluny si no és que portaves un guia que t’hi fes entrar amb garanties de tornar-ne a sortir. A totes les grans ciutats del món hi ha barris marginals però les faveles de Rio eren un món a part amb les seves regles i, sobretot, les seves armes. Moltes armes.

El visitant s’adona que la ciutat no és segura el primer dia que surt a passejar. Les portes de les cases i dels blocs de pisos no donen directament al carrer. Entre la porta i la vorera sempre hi ha una reixa altíssima amb uns barrots ben gruixuts i en molts casos electrificada. Als semàfors hi ha cartells que adverteixen als conductors que s’assegurin que les portes dels cotxes estan ben tancades i, quan t’allunyes del centre, uns rètols t’adverteixen que hi ha zones que no estan controlades per la policia. No cal emparanoiar-se, a les Rambles de Barcelona també hi passen moltes coses, però s’ha d’anar amb els ulls ben oberts perquè en qualsevol moment se’t pot complicar la vida.

Jo caminava per l’avinguda Nossa Senhora de Copacabana quan de cop i volta un nen em va advertir que un ocell se m’havia cagat a la sabata. Efectivament, al bell mig de l’empenya hi havia un excrement desfet i molt desagradable. Mentre tu busques alguna cosa per netejar-ho el nen ja ha tret un caixó amb tots els utensilis necessaris per fer-ho. No li pots dir que no. Ell ha sigut qui t’ha advertit, està bé que guanyi uns reals i a més a més és molt simpàtic. El nen es posa a la feina i amb molta traça fa desaparèixer la taca. Tu treus uns reals de la butxaca i quan els veu s’indigna. El nen encantador es converteix de cop en una fera agressiva. Et diu que, com a mínim, has de multiplicar allò per mil. Tu li dius que s’ha begut l’enteniment i, no saps com, ja ha aparegut un altre nen, un parell de germans grans i dos tiets amb cara de pocs amics que t’envolten i t’acusen d’haver abusat del pobre enllustrador. Afortunadament era davant d’una botiga i el botiguer els va foragitar amenaçant-los d’avisar la policia. Encara desconcertat, el meu salvador em va explicar què havia passat. El nen espera que el turista estigui distret, passa pel seu costat i amb una xeringa li dispara a la sabata un líquid espès que sembla talment una cagarada d’ocell. Unes passes més endavant comença l’obra de teatre. La víctima s’atabala i acaba pagant una fortuna als lladregots.

No sé si aquest truc encara s’utilitza. Hauré de fer l’esforç d’anar a comprovar-ho. Ara truco que em vagin preparant una caipirinha.