El passat mes de desembre va inaugurar-se el nou edifici de l’Arxiu del Regne de Mallorca, situat en el mateix solar que ja ocupava la seu anterior, la Casa de Cultura del carrer Ramon Llull de Palma. Les obres han tengut un cost de setze milions d’euros i han anat a compte íntegrament de l’Estat. La iniciativa de la nova construcció va produir-se a les acaballes de la legislatura del govern Zapatero. Que l’Arxiu principal del nostre país tengui una nova seu, tecnològicament ben dotada i amb una capacitat considerable de creixement quant a la recepció de nova documentació, és, evidentment, una molt bona notícia. Tanmateix, el fet mereix algun emperò.
En el moment de prendre la decisió de fer el nou edifici, hauria estat adient que les institucions que tenen competències en matèria cultural s’haguessin plantejat si un espai tan cèntric, entremig de la plaça de l’església de Sant Francesc i les Avingudes, convenia que fos dedicat a l’Arxiu del Regne o a un altre tipus d’equipament cultural. ¿No hauria estat raonable que fos destinat a un d’aquells equipaments que tenen un nivell molt superior d’atracció potencial de públic que el que acostumen a tenir els grans dipòsits del patrimoni documental històric, en bona lògica tan sols destinats a la minoria de gent, certament molt important, que es dedica a la investigació? Sempre és desitjable que qualsevol inversió en infraestructures culturals de referència estigui ajustada a un pla global d’equipaments, en tots els casos consensuat entre les diferents institucions –amb la participació de totes les organitzacions polítiques que poden anar-se alternant en el seu govern–, i també dels sectors professionals implicats. La decisió política que l’Arxiu del Regne continuàs estant ubicat en el mateix lloc que havia ocupat les dècades anteriors es va produir sense que hi hagués cap disseny del mapa global d’equipaments culturals per a Palma ni, per extensió, per al conjunt de Mallorca. Segons el meu parer, l’espai de l’antiga Casa de Cultura hauria estat més adequat per acollir la gran biblioteca pública que Palma necessita, fent la funció de nus articulador de tota la xarxa de les biblioteques de les barriades, dedicada al foment intensiu de la lectura, dotada amb tots els recursos professionals, bibliogràfics, audiovisuals, tecnològics i de programació d’activitats que són necessaris per a una institució cultural d’aquestes característiques. La ubicació de l’Arxiu del Regne hauria pogut ser desplaçada a un edifici de nova construcció situat en alguna zona més perifèrica de la ciutat, amb la possibilitat d’incorporar-hi, a més a més, el patrimoni documental històric que pertany a altres institucions. ¿No hauria estat positiu encabir dins un mateix edifici, per exemple, l’Arxiu del Regne, el del Consell de Mallorca i el de l’Ajuntament de Palma, rendibilitzant al màxim d’aquesta manera els costos de la gestió i de la inversió tecnològica i també la tasca del personal especialitzat i de l’administratiu i auxiliar? Estic parlant d’un veritable Arxiu Nacional, és clar. És evident que davant un “ja està fet” les meves preguntes en veu alta són del tot inútils. Que serveixin, almanco, per a reivindicar com a bona pràctica la conveniència d’emmarcar qualsevol actuació concreta en matèria de nous equipaments culturals dins el mapa global que prèviament s’hagi establert.
Ja hi ha l’edifici, sembla que amb unes instal·lacions excel·lents. El fet hauria de ser motiu de satisfacció general. Tanmateix, ara és arribat un altre moment en què podrem comprovar si l’administració autonòmica es pren seriosament la gestió del patrimoni documental del país. D’ençà de l’any 1983, data en què l’Estat va transferir la gestió de l’Arxiu del Regne al Govern de les Balears, s’ha donat una situació lamentable: mai no ha pogut comptar amb el personal tècnic mínim imprescindible per a fer una gestió eficient dels seus fons. En parlar d’eficiència m’estic referint a la conservació, la catalogació, la restauració, la digitalització i la difusió cultural dels documents conservats. I també a la seva ampliació, amb la incorporació de nous arxius de procedència pública o privada. Al llarg dels anys, les places cobertes de la plantilla formalment aprovada han arribat tot just a devers un 50%. Amb contractes moltes vegades precaris i discontinus. I per desgràcia aquesta és la situació de tots els equipaments culturals que gestiona el govern de les Balears. Així és impossible fer rendibles socialment les infraestructures culturals. En realitat, es tracta d’una situació pròpia de països del tercer món, clarament pitjor a la de qualsevol altra comunitat autònoma espanyola. Tan sols la professionalitat dels qui hi treballen ha permès que es poguessin continuar oferint amb normalitat els serveis bàsics de consulta o de visita. Amb un altre problema afegit: als pressupostos anuals que aprova el Parlament, les partides de manteniment que són assignades a l’Arxiu del Regne i als museus illencs ni tan sols són suficients per a cobrir les despeses més primàries (electricitat, seguretat, neteja).
La cultura a les Balears en la seva totalitat –i també, per tant, els seus equipaments culturals de referència– és víctima d’una doble desgràcia. La primera: l’espoli fiscal que patim com a país –el peatge d’un 14% del nostre PIB que es queda anualment l’Estat– impedeix fins a uns extrems escandalosos que puguin fer-se polítiques culturals que disposin d’una dotació pressupostària mínimament suficient. És incomprensible que els productors i els creadors culturals balears siguin tan poc conscients de com els afecta l’espoli fiscal que patim, el qual és la gran llosa que impedeix el seu desenvolupament. La segona desgràcia: la consideració institucionalitzada que l’augment del capítol 1 dels pressupostos –el del cost del personal– és una mena d’indignitat política, una prova d’ineficiència màxima en un gestor públic. És del tot irracional equiparar la contractació de personal que tal vegada podria ser innecessari si es feia una gestió més eficient dels serveis administratius amb la contractació d’aquell personal tècnic molt especialitzat que és imprescindible per aconseguir que els museus, els arxius i les biblioteques duguin a terme les tasques que els pertoquen.
La bona salut futura de la nostra cultura requereix que ens alliberem aviat i completament d’aquesta doble desgràcia.
