“Els anys es noten i necessites ajuda”

BarcelonaDilluns va celebrar els 94 anys amb un nebot que va venir expressament de Girona a Barcelona. Divendres li toca rebre la visita d’una metge per culpa d’un fort refredat, però això no li fa perdre l’optimisme. “L’humor que no falti, nois”, exclama la Maria Asensio després d’acomiadar-se de la doctora i just abans de començar a explicar la seva història. “Jo he estat molt lluitadora”, avisa. Aquesta lluita comença amb la Guerra Civil, en què recorda que ho va passar molt malament i en què va haver de començar a treballar de cobradora de tramvia. Després, va ser decoradora de vidre.

No ha estat casada, tot i que va estar promesa durant sis anys i va arribar a comprar la roba per fer el vestit. “Ell treballava a Lleida i no ens vèiem gaire, i jo em vaig adonar que la cosa no funcionava i que havia de fer alguna cosa”, recorda. Llavors va prendre una decisió molt valenta en aquella època: “Li vaig dir que o ens casàvem o plegàvem. Les amigues em van dir que estava boja, però no me n’he penedit mai”. Assegura que no es considera una pobra dona que ha estat soltera tota la vida. “Per mi no ha estat cap problema, potser perquè sempre he tingut molta feina”, argumenta.

La Maria va treballar al taller com a decoradora de vidre fins als 57 o els 58 anys, en què ho va haver de deixar per dedicar-se a cuidar la seva mare malalta: “Llavors les filles havíem de cuidar les mares, i jo vaig perdre la feina i la mare i em vaig quedar sense res”. Es va plantejar l’opció de contractar algú, però amb el sou que cobrava encara hauria necessitat afegir diners. Poc després va començar a fer de dona de fer feines en una casa, i ho va combinar amb la tasca de cuidar la mare durant set anys que van ser molt durs. Els esforços li van servir, almenys, per tenir pensió de jubilació. “Encara que sigui justeta”, puntualitza.

Un suport imprescindible

Amb 94 anys, la Maria manté l’energia i les ganes de fer coses: “No vull ser una velleta d’aquelles invàlides, no va amb el meu caràcter”. Tot i això, assegura que “els anys pesen”. Encara puja els 60 graons de l’escala del seu pis al carrer de Sants, però cada vegada li costa més, i no pot anar a comprar i portar les bosses tota sola. “Tinc sort de tenir ajuda”, diu en referència a l’Ana, la noia de la neteja que té gràcies a l’associació Avismón. “Vertaderament la necessito”, s’excusa, afegint que a la seva edat ja no es veu amb cor de fer segons quines feines de la casa.

“Sempre dic, perquè és veritat, que als d’Avismón els hi dec moltíssim”, afegeix. L’entitat li ofereix serveis professionals, que es financen amb les aportacions dels socis, i també l’acompanyament de persones voluntàries, que són part fonamental de l’entitat. “Vaig tenir una època en què estava ensorrada, i les dues nenes voluntàries que tenia em van donar la vida”, recorda la Maria emocionada. Pel que fa al suport professional en la vida diària, del tot imprescindible, Avismón supleix el que no fa l’administració: “Vaig demanar la dependència i després de tres anys de lluita em vénen dues hores a la setmana”.