SI S’APLIQUEN uns criteris de mercat, dir que viure al paradís costa més car no passa de ser una obvietat. Balears, segons la gent que arriba de països més rics, és el paradís i, per això, n’hi ha molts disposats a pagar per una propietat quantitats que per a la majoria de les nostres butxaques és inassumible. Avui hem tornat a conèixer unes dades que, dit sigui de passada, no ens vénen de nou: els ciutadans de les Illes som els que destinam la part més gran del nostre sou a pagar la hipoteca de ca nostra. Els preus de les cases a Balears han baixat menys perquè, precisament, hi ha més persones que volen pagar per elles. Són estrangers. Així que l’obvietat que ser resident del paradís ha de ser per força més car es converteix en un gran interrogant, si es mira des de la perspectiva autòctona, o des del punt de vista dels immigrants que arriben per trobar una feina. ¿Pot dir-se que les Illes són un paradís si a la immensa majoria dels habitants el sou no els arriba per pagar els terminis d’una hipoteca i, en moltíssims de casos, no els basta per pagar un lloguer? ¿Pot qualificar-se de paradís un país que, com llegim avui al diari, retalla en professors de suport als nins que tenen necessitats especials, i ho fa, segons diuen els qui el governen, perquè no hi ha pressupost? Podria continuar en la mateixa línia, però no tindria espai per dir que només serem al paradís amb unes polítiques socials que acabin amb totes aquestes desigualtats i injustícies, i que per això mateix ens hi puguem sentir orgullosos i feliços.
