OPINIÓ

Viatge a Alcanada

Tafanejant entre papers he trobat una història que em ve de gust contar. Juliol de 1936, molt a les acaballes del mes, quan el sol torra el cul a les llebres. Joan Sanxo, Antoni Alomar i Antoni Ferrà van a Alcanada. Fa dos dies que Sanxo ha sortit del castell de Bellver. En un espasme repressiu, en quatre dies l’han purgat, detingut, alliberat, tornat a detenir i ara està lliure. Pel mig, l’ha interrogat el cap de Falange d’Inca, el bel·licós mestre armer Canuto Boloqui. Dinamiter de la Casa del Poble. Li ha servit de poc estar discretament albergat a la finca de Son Rossinyol, l’han anat a cercar allà. No el deixen a una cuneta d’algun camí gràcies que els dos guies locals no hi posen interès. Els matons hi insisteixen, però no troben resposta. Cotxes miserables de negre funerari. A Antoni Alomar, el “gloriós moviment nacional” l’ha agafat amb dues assignatures pendents per treure la llicenciatura de farmàcia. A Antoni Ferrà, a la barra del bar Ventorrillo, un cafè de la seva propietat, situat a la plaça. No tudin el temps buscant-lo, fa anys que no existeix.

Sanxo és una de les joves promeses del nacionalisme d’esquerres insular. El comandant Bayo just no ha posat peu a terra, a la Punta de n’Amer, quan Castell, capità retirat, ara cap de la zona militar municipal, mana detenir els republicans que queden encara a lloure. En conseqüència, un cop més, detenen Sanxo. Està enclaustrat a casa de la mare de la seva dona. El visiten quasi a diari el mossèn Jeroni Alomar, en Josep 'Llampi', batlle amb la gestora municipal del Front Popular, i en Joan 'Escolà'. Parlen del que se’ls ve a sobre i de les possibilitats que els resten. Del temps substantiu. Ara qui ha anat de nou a casa seva són dos falangistes, en Francesc Fornés i en Josep Perelló. El blau de la mar queda lluny. A Ferrà és la primera vegada que el detenen, a mitja nit van a casa seva. A Alomar, després de dinar, a l’hora del cafè, l’han trobat al de can Pau, tambè a la plaça. Als feixistes els intriga molt el viatge a Alcanada. El jutge, l’alferes Joan Guardiola, els demana per l’estranya visita. Sospita que estan preparant un desembarcament o estudien la possibilitat de sortir. Amb aquests interrogatoris s’escriu, en fulls casernaris, la història que amb plaer estic relatant.

El fantasma del desembarcament recorre les files dels revoltats. Les camionetes carregades de milicians falangistes han corregut en direcció a les costes de Llevant. Temen que també les entrin pel Ponent, no tenen la rereguarda segura. Detinguts els nostres protagonistes, els interrogatoris comencen. Sanxo, que és un home de tarannà seriós i, a més, si juga molt en l’envit, es limita a negar qualsevol intencionalitat oculta, passa la pilota al seu cunyat, Antoni Alomar. Ferrà coneix Antoni des que aquest era un nin. Dues salpes plenes d’aguda sorna, pel que jo sé. Els agrada la bulla i, també, contar històries. Per explicar el viatge inversemblant n’agombolen una de commovedora, resta reflectida en els documents en què hi ha la causa, en el jutjat militar. Una narració hilarant que podria firmar el millor dels guionistes del neorealisme italià que estava per venir.

Amb tota naturalitat, conten que Antoni Ferrà està molt agraït a Joan Sanxo per una gestió per ell realitzada, gràcies a la qual ha pogut obrir un nou portal en el seu cafè. Per celebrar-ho, ha convidat els dos cunyats a un dinar a la platja; Sanxo i Ferrà no tenen una relació gaire estreta, són dos caràcters molt diferents. Aquest tria Alcanada perquè està segur que hi trobaran molt de peix. Han anat a una fonda d’una antiga clienta seva, ja que ell, a més de regentar el cafè, es dedica, també, a la representació de licors. Al poble hi ha set destil·laries de suc. Rom Oro és la marca estrella. El temps que la cuinera prepara dinar, una altra amiga seva, propietària d’un ‘colmado’, els du a mostrar unes cases que hi ha per aquells voltants. A Antoni Alomar li agraden molt i els diu que li agradaria llogar-ne una per una temporada. Estem en el mes de juliol, el primer mes de la croada insurgent. L’estiu es presenta calent. Ho consultarà amb la seva mare i germanes, per si hi volen passar quinze dies. Així de senzill. No sé quina cara posa el jutge quan li donen aquestes explicacions. La distància entre el repressor i el reprimits sempre ha estat gran.

Acabo d’escriure aquestes línies des de la terrassa d’un cafè sobre les aigües del golf de Castellammare, a Sicília. Miro l’horitzó infinit i no hi veig les veles de cap llaüt d’aquells que partiren plens d’esperança. Diuen que això és el darrer que es perd.

 

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF