Publicitat
Publicitat

Vacances arqueològiques, un estiu diferent

Estiuejar a Menorca a meitat de preu és possible apuntant-se a un curs d’arqueologia

A les 11 del matí ja és gairebé impossible trobar lloc al pàrquing de la platja de Son Bou, a Menorca. Centenars de cotxes s’hi aglomeren i es transformen en milers de turistes a la sorra, que fan complicat trobar un lloc raonablement bo en aquest arenal de 2.500 metres de llarg. Dos blocs de ciment d’onze plantes presideixen l’escena. A poc menys de cinc quilòmetres de distància, anònimes entre la vegetació de l’illa i alienes a aquesta estampa estiuenca, la Cecília, l’Aina, la Noelia i la Bárbara piquen pedra. Han escollit unes vacances diferents de les de la majoria.

Són alumnes d’un curs d’arqueologia que han pagat entre 300, 550 o 750 euros -no inclou l’avió- per passar una, dues o tres setmanes a l’illa aprenent les arts d’aquesta professió, que busca donar sentit a jaciments que amaguen els secrets de vides amb milers d’anys d’història.

L’oportunitat que es planteja és passar les vacances a l’illa de Menorca per un preu molt inferior a la mitjana i, a canvi, col·laborar amb una excavació capitanejada per arqueòlegs. El mot que ho defineix és bescanvi : els professionals els donen formació i els alumnes aporten la seva inestimable força de treball per desentrellar, sota la terra, com vivien els menorquins fa milers d’anys. Per completar l’equació, Menorca posa com a escenari el seu encant innegable.

Un enclavament de renom

L’enclavament on es reuneixen els arqueòlegs és un dels jaciments més important de les Balears, la Torre d’en Galmés (Alaior), un gran nucli urbà prehistòric de 4.000 anys d’història que explica com pocs el període talaiòtic. Un laberint de pedres monumentals que elogia la capacitat dels habitants d’aquella època per alçar grans estructures arquitectòniques malgrat que no disposaven de la maquinària que hi ha avui en dia. El de Torre d’en Galmés és el poblat talaiòtic més ben conservat de les Balears i el més estudiat de Menorca. Tot i que compta amb tres talaiots, un recinte de taula i diverses coves, destaca pels seus cercles o cases d’època posttalaiòtica.

Qui opta per aquesta manera de visitar l’illa matinarà: de 8 a 12.30 del matí s’excava, de 13 a 14 del migdia es neteja el material trobat i de 17 a 19 del vespre s’imparteixen classes teòriques sobre el món de l’arqueologia. El dissabte és moment de fer excursions i el diumenge via lliure. La Noelia és d’Àvila, té una llicenciatura en belles arts per la Universitat de Salamanca, cursa un màster d’arqueologia a la Universidad Complutense de Madrid i ha anat a parar a Menorca per la seva filosofia de vida. “Has de moure’t, buscar oportunitats i sortides. S’han de provar coses noves. Si et quedes quiet no aconsegueixes res”, explica. El factor mar també hi ha tingut certa influència: “Menorca és Menorca. Els de l’interior trobem a faltar molt la costa. Feia anys que no em banyava al mar. Els que vivim al centre, veiem el mar i ens emocionem”, explica.

Emoció en cada fragment

L’excavació, el pati davanter d’una casa talaiòtica, permet a tots els participants treure d’entre la terra fragments de ceràmica, restes de fauna, metalls, monedes i ornaments de l’època, entre altres objectes, que poden arribar fins als 2.300 anys d’antiguitat. “El primer tros de ceràmica que vaig trobar em va emocionar molt. Després, a mesura que excaves, en trobes molts més. En un dia en pots trobar cinquanta, però en cada fragment hi ha una mica d’emoció”, explica la Bárbara, que és de Benidorm i estudia belles arts a Madrid. Tot el material que es troba va a parar al Museu de Menorca.

Les quatre alumnes d’aquest torn estan vinculades acadèmicament al món de l’arqueologia, però la peculiaritat d’aquest tipus d’activitats és que estan obertes a tot el públic d’arreu del món. No es necessita titulació, ni un mínim de formació, ni tan sols tenir experiència en aquesta disciplina allunyada del gran púbic. Martí Carbonell, l’arqueòleg codirector del curs, que tragina cabassos de pedres com el més nou dels alumnes, assegura que l’únic requisit és tenir interès per la matèria: “Pot venir una persona que està treballant en un botiga, té dues setmanes de vacances i vol deixar Barcelona perquè fa molta calor”. El curs és iniciativa de l’Associació d’Amics del Museu de Menorca -sense ànim de lucre i que vetlla pel patrimoni menorquí- i que a les xarxes socials adopta un nom amb més solera, per allò de posicionar-se a internet: Mediterranean Archaeology Excavation (MAE). Carbonell defineix el bon arqueòleg com aquell que té “molta vocació, interès pel patrimoni i molta paciència”, i el curs permet veure si els participants tenen aquestes qualitats: “N’hi ha que vénen i veuen que no els agrada -«Això no és per a mi»-, però normalment és al revés”.

És el cas de l’Aina, de Mallorca, que estudia humanitats a Barcelona i a qui l’experiència li ha servit per descobrir la seva vocació: “M’agradaria molt trobar una sortida en l’arqueologia. No només per la feina de camp. La feina que hi ha darrere -documentar i analitzar el material trobat, per exemple- també és molt interessant”.

Els cursos d’arqueologia han proliferat a l’illa i en aquests moments se’n fan dos més: al poblat talaiòtic de sa Cudia Cremada (Maó) i al jaciment de Sanitja (Cavalleria, es Mercadal). Entre la sorra blanca de les platges del sud de l’illa i la sorra vermella dels arenals del nord, Menorca té 1.500 jaciments arqueològics documentats (dos per quilòmetre quadrat) que passen desapercebuts pels turistes que hi viatgen només amb dos objectius: el sol i la platja. En dies ennuvolats, pocs a l’estiu, l’afluència augmenta en indrets com la Torre d’en Galmés, però als jaciments no s’hi troben mai les cues que s’han de patir per trobar un restaurant. La Cecília, que és menorquina, estudia restauració de béns culturals a Barcelona i s’ha convertit en la guia del grup en les estones lliures. Reivindica la seva terra: “Menorca és coneguda pel seu patrimoni cultural però ho hauria de ser molt més. No tothom el coneix. Es coneix més pel que és típic, el sol i la platja. Hauria de ser molt més coneguda pel seu patrimoni. En té molt més del que sembla”.

 El repte: Patrimoni de la Humanitat

Menorca és considerada Reserva de la Biosfera per la Unesco des del 1993. La distinció li ha servit de motivació extra per lluitar per la conservació del territori i evitar els excessos urbanístics perpetrats en altres latituds del Mediterrani. El repte en què l’illa està immersa actualment és ser declarada Patrimoni Mundial també per la Unesco. Menorca ja és candidata oficial a la distinció, i el director insular de Cultura i Patrimoni, Antoni Ferrer, explica que ara s’està treballant per millorar l’expedient de la candidatura i difondre-la i promocionar-la. Aconseguir-ho seria un “reconeixement de cara a l’exterior” que permetria, per exemple, trobar més finançament per a projectes relacionats amb els jaciments de l’illa. Adverteix que obtenir la distinció no seria “un punt final sinó un punt i seguit” per donar a conèixer el patrimoni de l’illa i per treballar a favor de la seva conservació. La web www.m enorcatalayotica.info recull tota la informació de la candidatura. El camí és llarg i ple de feina. La decisió de la Unesco, el 2017.

Guia de la Menorca talaiòtica

“Menorca és blanca, roja, marró, blava i verda pels quatre costats. Una illa lluminosa feta de pedra, de vent i de sol. Però el cert és que, com qualsevol altra terra, Menorca l’han fet tots els qui han viscut i treballat, homes i dones que han viscut i treballat, homes i dones que han modelat el paisatge de l’illa, que han convertit les pedres en cases, talaiots, taules, navetes o, simplement, tanques; homes i dones que han transformat els penya-segats en estatge per als morts i els barrancs en rics conreus i hortes”. Així comença Menorca talaiòtica (Triangle Books), una guia sobre la prehistòria de l’illa que proposa als lectors una manera de refer el paisatge dels primers dos mil anys d’ocupació humana a Menorca, decisius en la morfologia de l’actual paisatge. La guia recull els diferents enclavaments arqueològics que poden visitar-se, els tipus de construccions i els personatges destacats de l’arqueologia menorquina, com Margaret Alice Murray, Émile Cartailhac i Francesc Hernández Sanz.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF