OPINIÓ
Portada 04/04/2015

1715-2015 El Tricentenari II

3 min

El passat 30 de novembre de 2014 sortia a les pàgines d’aquest diari un primer article meu dedicat al Tricentenari. Feia poc, s’havia constituït la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, nascuda des del voluntarisme més estricte aglutinant persones a títol individual i entitats encapçalades per l’Obra Cultural Balear. L’objectiu era preventiu, el Govern de les Illes Balears i altres entitats institucionals, és un dir, no es mourien per donar a conèixer un dels esdeveniments cabdals de la nostra història sense el qual no podem saber qui fórem, qui som i el que podem ser.

Passats uns quants mesos de funcionament de la Comissió Cívica, som molts els que creiem que la vàrem encertar.

La Comissió, directament i indirectament, ha promogut tot un reguitzell d’activitats per difondre aquesta part oblidada de la nostra història, o en paraules de Bartomeu Mestre, deixondir els nostres cervells sembrats de sal.

Des de la indigència més absoluta, sense cap auxili institucional, es posà en marxa tot un cicle de conferències sobre les qüestions i els moments més dramàtics que tocaren viure als nostres avantpassats en aquesta cruïlla històrica. El cicle encara no ha acabat. És més, a mesura que ens anam acostant tira a tira a la data més important, l’11 de juliol de 2015 (en aquesta data es compliran els 300 anys de la rendició efectiva de la Ciutat i Regne de Mallorca a les tropes borbòniques), es van celebrant activitats ciutadanes cada vegada més multitudinàries. La projecció en estrena del documental ‘La Resistència 1715-2015’, produït per Al vent Produccions de la mà de Pere Sánchez el passat 4 de març a la sala gran de CineCiutat, fou un èxit de participació i critica.

Ahir, dissabte de Pasqua, se celebrà un acte molt emotiu a la torre del serral dels Falcons a Manacor. Hom homenatja un dels primers herois caiguts a Mallorca, el talaier Guillem Riera. Per relatar-ho breument en paraules de l’escriptor Pere Morey: “El quatre d’abril de 1715, 300 soldats borbònics provaren de desembarcar al port de Manacor. Tan sols 30 voluntaris del poble els feren fugir, però a Guillem Riera, el talaier, li va esclatar el canó i va morir defensant els nostres drets”. A partir d’aquest data, els borbònics prengueren consciència que els mallorquins no es rendirien fàcilment i no bastaria una simple intimidació naval davant el port de Ciutat o un intent de suborn al virrei marquès de Rubí.

El proper dimarts dia 7 d’abril tindré l’honor de participar en el cicle de conferències amb un treball titulat ‘L’abolició de les institucions de l’antic Regne de Mallorca: de subjecte de dret públic a província de Castella’. El títol no és gens banal. Al llarg de la nostra història se’ns ha volgut fer creure en el concepte d’Espanya com el d’una de les nacions més antigues, sinó la més antiga d’Europa. Res més lluny de la realitat. El concepte, al meu parer merament teòric, d’Espanya com a nació el trobam per primera vegada, des del punt de vista jurídic, a la Constitució de Cadis de 1812.

Fins aleshores era un concepte merament geogràfic i d’encuny romà. El concepte de Monarquia Hispànica tan utilitzat per la historiografia, almenys a l’estat espanyol, no indica més que diversos regnes compartint un mateix rei, però cadascun d’ells amb les seves institucions polítiques i els seus sistemes particulars jurídics i polítics. La Corona de Castella i la Confederació catalanoaragonesa a partir dels anomenats Reis Catòlics només tenien en comú els reis i cada territori es governava segons les seves constitucions, per cert molt distintes a la Corona de Castella: la paraula del rei és llei; i a la Confederació catalanoaragonesa, on el pactisme i la sobirania compartida entre el rei i els estaments de cada estat eren l’element fonamental de les constitucions i ordenaments, per cert també distints en cadascun dels territoris de la Confederació.

Tota aquesta complexitat, que els dirigents castellans mai varen voler entendre ni respectar, implica que la forçada unitat d’allò que coneixem com a estat espanyol només fou possible gràcies al dret de conquesta que Castella, amb Felip V al capdavant, s’atribuí de resultes de la Guerra de Successió. Després vendria l’assimilació dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó com a simples províncies de la Corona de Castella sotmeses al Consejo de Castilla i participant, això sí, les grans ciutats (Palma inclosa) a les Cortes de Castilla, amb l’única missió de jurar els successius prínceps o princeses d’Astúries com a hereus de la Corona de Castella.

stats