Daniel Hope.- Segon concert del 53è Festival de Pollença amb un violinista de primer nivell, Daniel Hope, i un regal per als assistents que omplien de bell nou la clastra del Convent de Sant Domingo, que tampoc no varen sortir gens decebuts. Ans al contrari, i en contra d’un comentari que em varen fer sobre la conveniència de tornar a sentir Les quatre estacions de Vivaldi, com si això fos poca cosa. Però va ser molt més que una miqueta més. Cert que vàrem poder sentir el concert en la seva versió original, però també Recomposed, la desconstrucció, així la va qualificar Hope, que el minimalista Max Richter ha fet dels quatre concerts que formen la peça més coneguda del compositor barroc. Així ho va explicar el violinista a la segona part del concert que va oferir amb vint músics de la Simfònica, actualment bicèfala. El violinista sud-africà, al començament de la segona part de la vetllada, va explicar que Max Richter l’havia trucat per contar-li la seva intenció de fer una desconstrucció de Les quatre estacions, amb la qual cosa vaig voler entendre que la va “escriure” perquè l’interpretàs Daniel Hope. I segur que és així, si tenim en compte que la gravació de Deutsche Grammophon que es pot trobar està interpretada pel violinista que visità Pollença i que, per cert, va dedicar el concert al director del festival, Joan Valent (aplaudiments del respectable).
La primera part la integraren els quatre concerts en estat pur, amplificat no tan sols el so d’ambient, sinó que també cada instrument portava el seu micròfon, que no està malament, si més no per evitar les inclemències de qualsevol espectacle a l’aire lliure. Pel que fa al so en concret, una mica més metàl·lic, diferent, com si es tractés d’una gravació. Però l’estrella del vespre era la versió de Max Richter, una desconstrucció feta amb cura, bàsicament els moments inicials de cada moviment, atonals, per reprendre tot seguit l’harmonia més clàssica i fàcil de reconèixer. Està clar que la desconsturcció és light, que no és una destrucció en tota regla ni molt manco, fins i tot diria que el conjunt era agradós. El que no s’entén gaire és la programació d’ambdues versions en la mateixa sessió, com si del que es tractés era de comparar una i l’altra, perquè està clar que l’original és prou conegut, tant que no cal el joc de les comparacions. Així i tot el vespre va ser rodó, sobretot per poder gaudir d’un violinista tan brillant. I dic brillant perquè aquest és el so que treu al seu violí, com és Daniel Hope, dominant el tempo, la intensitat i amb el que és primordial, li brollava la passió. Tampoc no es pot deixar de ressenyar el treball en el diàleg entre el violí i el violoncel, manejat com sempre amb el virtuosisme que caracteritza Emmanuel Bleuse. Tot plegat un concert per a nota, entre moltes altres coses, perquè tanta qualitat plegada tan sols es pot qualificar de gratificant.
Tosar.- Segons Pep Tosar, Sa història des senyor Sommer està vivint els seus darrers moments. Segur que és la que ha interpretat més cops. Més de mil dues-centes representacions, que es diu aviat. Divendres ho va fer al terrat del Club Pollença, és a dir, també a l’aire lliure, naturalment ajudat per un micròfon sense fils, per poder fer-ho tot més audible i evitar que tot el soroll que venia del carrer, de les màquines instal·lades tot just aferrades a l’escenari, ho fessin tot una micona més possible per arribar a l’espectador. Tot això vol dir que Pep Tosar va haver de fer un esforç més enllà del que és habitual i normal per qualsevol representació. Sa història des senyor Sömmer és una narració original de Patrick Süskind, traduïda per Lluís Massanet i dirigida per Xicu Masó, que l’actor i director mallorquí va estrenar a Tàrrega fa ni més ni menys que vint-i-un anys i encara manté viu el discurs d’aquest personatge indolent, amb el seu crit de guerra “Deixau-me en pau!!!”, a través d’un personatge que l’ha vist tan sols tres cops en la seva vida. Tres moments fonamentals en l’existència del senyor Sommer, fins i tot el que va desaparèixer per sempre més i que ell va ser l’únic testimoni. Avui es representa a Artà. Una bona oportunitat per veure-la o reveure-la.
