UN ANY DEL 17-A

De la Rambla a Subirats, els atemptats en primera línia

Cinc mossos expliquen a l’ARA com van viure els atacs jihadistes de Barcelona i Cambrils i la localització i mort de Younes Abouyaaqoub

El 17 d’agost de l’any passat i els quatre dies posteriors tot Catalunya va centrar l’atenció en un sol fet: els atemptats de Barcelona i de Cambrils. Fins que una patrulla no va matar a trets Younes Abouyaaqoub, l’autor de l’atropellament massiu de la Rambla, el dia 21 a Subirats. Els Mossos, en primera línia, són un dels col·lectius professionals que van viure de més a prop aquella tragèdia que no podran oblidar.

La Rambla, en xoc

“Atemptat positiu a la Rambla amb una furgoneta, hi ha ferits i morts”, va cridar l’emissora el dijous 17 d’agost de l’any passat, minuts abans de les cinc de la tarda. El Pepe i el Toni, amb els companys respectius, van carregar la pistola i van sortir disparats. El Pepe era a la porta de la comissaria del carrer Nou de la Rambla, i el Toni a la Barceloneta acabant una denúncia. “Vam sentir a la ràdio que havien vist un home amb una arma llarga al carrer Hospital i vam anar cap allà”, diu el Pepe, i recorda la riuada de gent espantada que fugia de la Rambla. Van deixar el cotxe, perquè els convertia en un blanc massa fàcil per a algú amb un fusell automàtic, però allà no hi havia cap arma llarga. Aquella alerta només va ser un dels molts avisos falsos que van rebre els Mossos. Mentre anava cap allà, el Toni va enviar un breu missatge de veu a la seva dona: “carinyo, estic bé”. És tot el que li va poder dir durant hores.

El que no era fals era la carnisseria de la Rambla. “Era un caos, la gent cridava i t’agafava. Uns et deien que havies d’anar cap a una banda, altres que cap a l’altra, i tu no sabies si algú podia ser un terrorista”, recorda el Pepe. Esperaven trobar-se algú armat a la Rambla, però no va ser així. “Va ser un xoc total: hi havia un munt de gent a terra i ferits que cridaven i demanaven ajuda”, recorda. “Arribes amb una arma a la mà, veus el panorama, la guardes i penses: per on començo?”

El primer que van haver de fer va ser obrir pas a les ambulàncies, perquè els carrils laterals eren plens de vehicles abandonats al mig de l’asfalt. Els hi va ordenar el sergent, el Jose, que dirigia els policies des del costat mateix de la furgoneta que havia abandonat Younes Abouyaaqoub. Només hi havia donat una ullada; l’havia vist buida, però no podia estar segur que no hi hagués una bomba amagada. I, tot i això, l’havia de controlar, buscar el conductor terrorista, facilitar l’ajuda als ferits i assegurar el perímetre de l’escenari de l’atemptat.

El Pepe i el Toni, companys i amics, es van trobar a la Rambla i ja no es van separar en el que quedava de dia. En un portal, al número 8 del carrer de Sant Pau, s’hi van trobar una família francesa: una parella amb els fills, un nadó d’un any i un nen de dos o tres anys. Els petits no paraven de plorar, perquè els pares eren a terra, ferits, amb diverses fractures. Algú els havia ajudat a arribar al portal. “Els pares estaven en xoc, no van fer ni l’intent d’aixecar-se”, recorda el Toni. Van immobilitzar-los i els van atendre amb l’ajuda d’un vianant que era metge. “El nadó petit no parava de plorar... fins que ho va deixar de fer i se li van posar els ulls en blanc”, explica el Toni. “Vaig agafar el metge, li vaig preguntar què li passava i em va dir que podia ser que hagués entrat en coma”. Van dur els pares i els nens al Liceu, on hi havia els ferits, i es van assegurar que cada un dels fills anés a l’ambulància amb un dels pares: el Pepe va escriure amb un retolador el nom del pare amb el qual anava cada nen al camal dels pantalons de cada un i va demanar a un turista israelià i a una treballadora del Liceu que els acompanyessin. “Al cap de dos dies, per Facebook, ens vam assabentar que estaven tots bé”, recorda.

Mentrestant, el sergent havia de gestionar el dispositiu. “Vaig rebre moltíssimes trucades sobre persones sospitoses que en un altre moment no ho haurien sigut, maletes abandonades... I ho havíem de comprovar tot”, recorda el Jose. Però amb tota aquesta feinada, explica, li quedava poc temps per pensar en el que havia passat. “Ells -diu el sergent- ho van tenir més difícil, perquè hi va haver dues o tres hores que van haver d’estar sols, sense parlar amb ningú, vigilant els morts: tot el tronc central de la Rambla era l’escenari d’un crim i no hi podia entrar ningú”. Aquelles hores van ser dures per al Toni i el Pepe, perquè podien reviure tot el que acabava de passar. Mentrestant els van arribar els avisos de la fugida d’un conductor en un control de la Diagonal -era Abouyaaqoub- i de l’atac a Cambrils.

Atac al passeig Marítim

El dispositiu Cronos que es va activar amb l’atropellament de la Rambla preveu que la policia es desplegui en uns 750 punts preestablerts. L’Armand, sergent, era el cap de torn de la comissaria de Cambrils la nit del 17 d’agost. En teoria no havia de treballar -l’atemptat l’havia agafat a la platja-, però no va dubtar a presentar-se a la feina. A la comissaria va descobrir que hi tenien una furgoneta que havia tingut un accident a l’AP-7 -el conductor havia fugit- i que podia estar vinculada amb una explosió a Alcanar el dia abans. “Encara no sabíem que Alcanar i l’atemptat de la Rambla estaven relacionats -recorda-, ho vam saber per TV3”. L’havia estavellat Mohamed Hichamy, un dels cinc terroristes que més tard van atacar al passeig Marítim de Cambrils.

Van començar a buscar el conductor de la furgoneta, però cap a la una i vint de la nit van sentir a la ràdio el missatge d’una policia que era al passeig Marítm i que l’Armand assegura que no oblidaran mai: “Suport, ajuda! Atemptat terrorista, utilització d’armes”. Era a prop i va trigar aproximadament un minut a arribar-hi. “Davant del Club Nàutic hi havia cossos tirats a terra, tant amics com enemics, i sortia gent de tot arreu, de tots els racons. El primer que vaig haver de fer va ser posar una mica d’ordre en el caos”, recorda. Els agents havien disparat i ja hi havia quatre atacants a terra, a la vora del vehicle amb què havien envestit el cotxe patrulla, un altre havia fugit. “Algun dels individus que eren a terra encara era viu i tenia la intenció de tocar o activar un presumpte artefacte, i es va haver de tornar a utilitzar l’arma de foc”, explica el sergent. Al cap de poc van sentir l’altra emissora dient que els venia de cara “una cinquena persona amb un presumpte cinturó explosiu que calia interceptar”. Quan hi va arribar, “el cinquè element de la cèl·lula s’aixecava, tornava a caure i s’aixecava de nou”. Li van haver de disparar diverses vegades.

Després van posar-se a assegurar el perímetre, tallar els carrers, confinar gent als restaurants o evacuar-la. No sabien si hi havia més terroristes i van rebre diversos avisos de gent sospitosa i possibles cotxes bomba. “El pitjor era la platja, sortia gent de la foscor en qualsevol moment i no sabies si podia ser un terrorista o no”, diu. “Crec que aquella nit vaig envellir deu anys per l’estrès”, diu en veu baixa.

L’última amenaça

L’Eduard, inspector i cap de la comissaria de Sant Sadurní d’Anoia, també estava en alerta des de l’atemptat de Barcelona. Explica que aquells dies van rebre moltes trucades i avisos: “A tot arreu havien vist l’home que conduïa la furgoneta a la Rambla”. La seva comissaria és en una zona de vinyes i recorda que era època de verema i que molts dels jornalers són d’origen magribí. Però comprovaven totes les informacions. Per això quan un transportista els va avisar que havia vist un home que podia ser Abouyaaqoub a Subirats, una patrulla va anar a parlar amb ell. “Els va dir que havia vist un individu que caminava com perdut a prop de la vinya, deambulant, sense eines, amb uns pantalons llargs de color taronja i una camisa de màniga llarga en ple agost -diu l’inspector-, i va explicar que era molt fisonomista i que estava segur que era l’autor de l’atemptat”.

Els policies de la patrulla van donar credibilitat a les paraules del transportista. “Excepte les patrulles que eren en incidents, vam enviar totes les altres que hi havia a Sant Sadurní i Vilafranca a buscar-lo”, diu l’Eduard, un dels responsables d’aquell operatiu de cerca. Fins i tot hi van enviar un helicòpter.

Des de l’avís, van trigar mitja hora a trobar-lo. Era a 200 metres d’on l’havien vist. Se’l va trobar una patrulla de Vilafranca del Penedès. Els agents el van veure a uns 80 metres i li van cridar l’alto. “Podia escollir entre endinsar-se a les vinyes, rendir-se o fer el que va fer: obrir-se la camisa i ensenyar el que semblaven uns explosius adossats al cos, cridar Al·lahu-àkbar i córrer cap als agents”. Els policies van treure l’arma i li van tornar a cridar l’alto, diu, i com que no els va fer cas van disparar diversos trets per impedir que se’ls acostés amb el que semblava una bomba.

“Amb l’opció que el terrorista va escollir els policies no tenien cap altra sortida”, assegura. Ell era molt a prop, va sentir els trets i va córrer cap allà. “Vaig retirar els dos agents de la zona i en vaig deixar dos més apuntant-lo, perquè crèiem que duia explosius”, explica. Els artificiers van haver d’analitzar el cinturó bomba simulat abans que es pogués comprovar l’estat d’Abouyaaqoub.

Tot i el convenciment d’haver actuat correctament, segons l’inspector la situació va ser dura. “Cap policia està preparat per matar, i volíem que aquesta persona sortís viva, havia de respondre a moltes preguntes”, explica. Afegeix que un dels dos policies que va disparar -“que van fer molt bé la seva feina”- encara està de baixa, arran d’aquells fets.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF