Què són diners i què no ho són?

La progressiva reducció de l’efectiui la irrupció de nous mètodes de pagament fa que la frontera entre diners i actius financers sigui cada cop més difusa

La progressiva reducció de l’efectiui la irrupció de nous mètodes de pagament fa que la frontera entre diners i actius financers sigui cada cop més difusa a ulls dels ciutadans, però els experts encara tenen clar què són diners i què no ho són.

Segons els economistes, el diner es caracteritza, primer, per servir com a mitjà de pagament, però també com a mesura i reserva de valor. És a dir, el valor d’un bé es mesura en diners -expressem quant val en una moneda- i els diners es poden guardar, ja sigui en un compte bancari o en un feix de bitllets a casa.

Això fa que diversos productes financers que alguns inversors consideren diners en realitat no ho siguin i hagin de qualificar-se de simples actius, de vegades especulatius. Un cas és el bitcoin. “Encara no he vist cap preu expressat en bitcoins”, explica Xavier Freixas, professor d’economia de la UPF i consultor del BCE i del Banc Mundial, en relació a les criptomonedes. A més, que el diner sigui una reserva de valor “vol dir que és líquid i guardable” i que els usuaris tenen confiança plena en el sistema. “Les criptomonedes donen una confiança limitada”, diu Freixas, no només perquè les creen els seus usuaris, sinó també perquè, fins ara, el seu valor ha fluctuat molt, la qual cosa les inutiliza com a mesura i reserva de valor, ja que no és possible predir quant valdran en un futur.

La substitució de bitllets i monedes per altres formes de diner té avantatges més enllà de la comoditat de no haver de passar pel caixer automàtic o de no dur les butxaques plenes de xavalla. “Les activitats il·legals són més difícils sense cash ”, assegura Freixas, ja que les transferències i els pagaments amb mitjans electrònics deixen un rastre que no deixa el diner purament líquid. En aquest sentit, però, la irrupció de les criptomonedes, que permeten transaccions sense control governamental, suposa una alternativa de pagament per a activitats fora de la legalitat. “Darrere del bitcoin no queda gaire clar què hi ha”, diu Freixas, mentre que en el cas del diner tradicional sempre hi ha el poder d’un estat -o, en el cas de l’euro, un conjunt d’estats- personalitzat en un banc central que en controla l’emissió i també el preu, tant en relació amb altres divises estrangeres -els tipus de canvi- com en relació amb els béns i els serveis de l’economia, és a dir, la inflació.

Monedes privades

Però que cada cop portem menys cash a la cartera no vol dir que la majoria d’alternatives no siguin diners. “Els dipòsits són part de la massa monetària”, diu Freixas. També els diners electrònics o els nous mitjans de pagament online, com Paypal, es mantenen dintre del sistema monetari tradicional, ja que darrere de les transaccions sempre hi acaba havent un compte bancari i els preus s’expressen en una moneda tradicional, com l’euro.

Què passaria, però, si una entitat fiable que no fos un estat decidís emetre la seva pròpia moneda? “Llavors podria competir amb les monedes tradicionals”, diu Freixas. Així doncs, grans multinacionals -com Amazon- podrien arribar a crear les seves pròpies unitats de diner que competissin amb l’euro, el dòlar i la resta de divises. “Els diners són una bombolla pura”, diu Freixas, i això vol dir que tenen un valor concret perquè tothom ho decideix així, no perquè el tinguin per si mateixos. Això fa que el consumidor “pugui esperar comprar coses l’endemà” amb aquests diners. Per tant, si els clients d’una gran empresa decidissin usar una moneda privada i aquesta mantingués estabilitat a llarg termini, es convertiria en una alternativa real a les divises que emeten els estats.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF