Es considera que el període anomenat Guerra Freda va acabar amb la dissolució de l’URSS. Amb la caiguda del Mur de Berlín, podríem dir, va caure el comunisme com a amenaça i alternativa política i social. De fet, en aquests moments resten pocs països al món que puguem considerar estats socialistes.
L’espionatge, que tantes pel·lícules de cinema va inspirar, va perdre recursos públics i interès. El liberalisme i la seva versió econòmica, el capitalisme, no tenien rival. No tenia sentit espiar l’enemic perquè, senzillament, l’enemic s’havia esvaït.
Per això sorprèn tant, fins i tot a la mateixa Merkel, que Europa estigui sent espiada pels americans. Paraules de la cancellera alemanya: “Espiar els aliats és una pèrdua d’energia”.
La qüestió és, llavors, per què algú espiaria un aliat, un soci, un amic?
Tinc un amic detectiu privat. Li he fet aquesta pregunta i la seva resposta ha estat ben senzilla: per desconfiança.
Si la desconfiança està fonamentada, vol dir que l’aliat espiat era en realitat un traïdor. Però si la desconfiança no té fonaments, qui espia és un paranoic.
La societat americana, plena de boticlastes, ho és, de paranoica. Però potser el govern americà considera que Europa està traint l’aliança estratègica amb els Estats Units. Quin és el diagnòstic?
El panorama geopolític s’està movent. Els lideratges s’estan redefinint. Rússia i la Xina guanyen pes, i Alemanya, que és qui porta el pes a Europa, ha detectat fa temps la decadència dels Estats Units. Els dos continents segueixen sent aliats: la pau sembla assegurada al món, de moment. Però hem entrat en un període que podríem batejar com la Pau Freda. Hi ha pau entre els principals actors mundials, però és una pau freda. Molt freda. La prova és que l’espionatge i el contraespionatge, que pensàvem extingits, han tornat a l’actualitat.
