OPINIÓ
Portada 10/04/2015

Pasolini, 'Una voce poco fa'

3 min
Pasolini

Elvis Presley viu, Paul McCartney és mort, John F. Kennedy no va morir en l’atemptat de Dallas i a Pasolini el van assassinar per comunista, per homosexual o per incòmode als poders fàctics. Aquestes són algunes de les llegendes urbanes que han circulat i alguna de les quals encara ho fa, com per exemple la de la mort, estranya mort?, del director de cinema, escriptor, pensador, poeta, assagista, pintor... Els darrers anys hi ha hagut dos homenatges dedicats al controvertit personatge, com és la immensa exposició que li va dedicar el CCCB a Barcelona el maig de 2013, centrada en la seva relació amb Roma, encara que abastava moltes coses més, com és ara tota la seva producció intel·lectual, les seves conviccions comunistes i al mateix temps l’odi que professava al partit comunista, els seus poemes, l’entrevista, la famosa i visionària entrevista amb el periodista Furio Colombo a ‘L’unità’ el dia abans de la seva mort, que va ser publicada amb el títol de ‘Siamo tutti in pericolo’, els seus amics, cartes, reivindicatius poemes, les seves pintures, molts autoretrats i, per descomptat, les seves pel·lícules, des del seu naixement a Bolonya el 5 de març de 1922 fins a la seva mort a Òstia el 2 de novembre de 1975. D’alguna manera es tractava d’una llarga passejada per la vida i miracles de PPP. Un repàs a la seva inabastable obra, una reivindicació exhaustiva del seu pensament, però en qualsevol cas amb una mirada asèptica pel que fa a la seva mort, per alguns encara no aclarida, o per la seva condició d’homosexual. Aquestes eren les raons i en cap cas la celebració onomàstica d’algun aprofitat.

També sense cap motiu trampós aparent la cartellera ofereix Pasolini, la darrera pel·lícula d’Abel Ferrara, el desigual, però sempre compromès, realitzador novaiorquès, que s’inicia amb una sentència del protagonista, “Escandalitzar és un dret, ser escandalitzat un plaer”, per ambdós una qüestió de principis, per la qual cosa, sabent que es tractava de parlar dels darrers dies abans de la mort de Pasolini, no era gens agosarat pensar en una història en què la morbositat presidís la narració, amb la més que discutible coartada d’un retrat psicològic, que quadraria a la perfecció amb el tarannà de Ferrara. Tampoc ho és, però clar, hora i mitja, o una mica menys, dóna per a poc o per a quasi res en un personatge tan polivalent. Ferrara, aleshores, ha optat per l’esbós, el llapis en lloc del pinzell, el gest en lloc del detall, un repte força complicat, perquè en el traç no hi ha marxa enrere ni possibilitat de rectificació, surt o no surt, transmet o no, i en la senzillesa hi ha de ser-hi tot, o res. Tampoc no és un homenatge en el sentit clàssic. De fet, en unes declaracions el realitzador assegurava que no sabia ben bé què era, però el que estava clar és que no seria un ‘biopic’. I de ben segur que no ho és, però de tot el que va ser i va fer en deixa constància, minsa, però suficient per crear curiositat, no precisament tèrbola, ans al contrari. Tampoc no és un repàs a la seva filmografia, ni molt manco, tot i que hi intervé Ninetto Davoli, un dels actors que va acompanyar Pasolini en un grapat de pel·lícules. No té pretensions documentals, encara que no estam davant una ficció. No és fàcil qualificar ‘Pasolini’, com no ho és fer-ho amb el personatge, que tampoc no apareix, per donar pas a l’home, farcit de conviccions i que mai no va de deixar que li quedessin al gavatx. Per una altra banda la mort, on no hi ha recreació ni especulació, tan sols descripció, prenent partit per la versió darrera de l’assassí confés. No era ell sol qui ho va fer, ni motius més enllà dels que poguessin tenir els protagonistes de ‘La taronja mecànica’, d’Anthony Burgess, i que traslladà al cinema Stanley Kubrick. El protagonista, un camaleònic Willem Dafoe, que tenint un rostre tan peculiar es converteix en un físicament molt creïble Pasolini. Una altra cosa és que les seves intervencions són en anglès, les que fa en francès són les que va fer Pasolini en aquesta llengua, mentre que la resta parla italià, per la qual cosa es produeix una petita disfunció que Ferrara explica que va fer per una raó pràctica i al mateix temps poètica. Completament d’acord amb al practicitat. De la música en podríem fer un altre Observatori, però ho deixaré aquí, sense oblidar que la que tanca la pel·lícula és l’ària d’’Il barbiere de Siviglia’ interpretada per Maria Callas, ‘Una voce poco fa’, que probablement resumeix l’existència de Pier Paolo Pasolini.

stats