LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES

Pantalons de lloguer per hores

Xangai Com anar ben vestit a una discoteca

Ala Xina no saben fer cues. Suposo que en un país on viuen 1.300 milions de persones si no t’espaviles no avances. Però per als occidentals és una actitud molt xocant. La primera vegada que has de fer una gestió davant d’un taulell intentes entendre com funciona la gent que tens davant. Et sembla que s’intueix una cua però de seguida veus que se t’està colant tothom. Et passen, et miren i riuen la mar de divertits. De seguida, doncs, aprens que t’has d’imposar i com que els estrangers acostumem a ser més alts que ells i també tenim colzes i sabem somriure, acabes arribant a l’objectiu amb força rapidesa.

Viatjant per la Xina t’adones que els xinesos no tenen malícia, tot els fa gràcia i amb tot es conformen. Deu ser per culpa de la seva història. Després de milers d’anys depenent de les decisions d’un emperador van passar a viure tutelats pel Partit Comunista, que tampoc els dóna gaire llibertat. La sensació és que els xinesos han obeït durant tants segles que s’ha convertit en una manera de ser. Un guia xinès molt simpàtic, que ens va tocar visitant els guerrers de terracota de Xian, ens va fer una reflexió molt curiosa. En un país amb més de mil milions de persones, com podia ser que no en trobessin onze que sabessin jugar a futbol? Segons ell, el problema era que a un jugador xinès li pots dir que corri per la banda i ho farà molt bé però si ningú li diu exactament quan ha de fer la passada al company, no la passarà mai. És exagerat, esclar, però és una bona manera d’explicar el caràcter xinès.

Amb els xinesos t’ha de relliscar tot una mica perquè si t’hi enfades no te’n surts, entre altres coses perquè és pràcticament impossible trobar algú que parli anglès. Els restaurants, per exemple, no acostumen a tenir cartes traduïdes i, per tant, el que funciona millor és assenyalar els plats de les taules del costat. Un dia, però, a Guilin, no hi va haver manera d’entendre’ns amb el cambrer i com que el restaurant tenia fotos de vaques penjades a la paret, li vam assenyalar la zona del filet i va ser oli en un llum. La carn ens la van fer a la brasa i estava boníssima.

Els mesos d’estiu la calor és humida i a la nit tothom és al carrer. Com que són tants, sempre sembla festa major. Els agrada fer volar estels, cantar als karaokes i anar a les discoteques. A Xangai vam anar a una discoteca amb uns companys de TV3 que estaven seguint la gira asiàtica que feia el Barça de Rijkaard. Feia una calor espantosa i els nois portàvem bermudes. A la porta del local, que tampoc era el Maxim’s de París, ens van dir que no podíem entrar d’aquella manera tan poc glamurosa però que tenien la solució. Per només uns iuans podíem llogar uns pantalons com cal. Ens va fer tanta gràcia la cosa que vam acceptar. Al guarda-roba tenien un munt de pantalons penjats. Van calcular les talles a vista i a sobre dels nostres pantalons curts ens vam posar els llargs. Uns pantalons grisos, de pinces i d’una mena de franel·la que picava. D’aquella manera tan lamentable vam entrar a la discoteca. Devíem fer por però els autòctons no es van immutar. No vam trigar gaire a marxar i no va ser només perquè la música i la decoració fossin horroroses. Hi va influir poderosament el fet de veure que altra gent que marxava amb uns pantalons com els nostres, els retornava al guarda-roba i els guarda-robers els tornaven a penjar com si no hagués passat res. Per dir-ho d’una altra manera: potser la picor que feien aquells pantalons no era només culpa del tipus de roba.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF