OPINIÓ

Paisatges lingüístics

Indubtablement, el turisme ha tengut efectes contundents sobre les Illes Balears. Tothom en pot aportar exemples positius i negatius. L'avaluació global depèn, ja, de cadascú, del valor que dóna a uns i altres.

No cal ser gaire perspicaç per a veure que ha sacsejat molts d'aspectes de la societat illenca: n'ha incrementat enormement la població a partir de l'aportació al·lòctona (dels 441.732 habitants del 1960 hem passat a 1.103.442 el 2014), n'ha trastocat la distribució territorial, ha capgirat les ocupacions laborals, etc. Ningú no n'ha quedat al marge.

Dels beneficis del turisme, ben segur, el conjunt de la societat se n'hauria pogut aprofitar més (potenciant l'agricultura amb el foment, per exemple, del consum de productes de proximitat, invertint en la protecció del medi ambient...). No ha estat així.

En aquest sentit, hem de tenir en compte que l'activitat turística també impacta sobre la situació sociolingüística. En el nostre cas, l'impacte ha suposat la debilitació de la llengua de la nostra comunitat, el català, com a llengua d'identificació i de cohesió social.

Podríem pensar que seria lògic que els capdavanters de la indústria turística, sobretot els autòctons, haguessin tengut voluntat de retornar a la comunitat una part dels beneficis que n'han tret, entre altres coses afavorint el reforç dels aspectes que la caracteritzen: la cultura i la llengua.

En el comportament habitual, però, no hi trobam aquesta tendència, sinó l'oposada. En lloc de mesures per a afavorir la llengua i la cultura pròpies, sovint tenen actituds que les perjudiquen.

No és nou reconèixer que, en les actuacions empresarials, aquest sector no ha mostrat interès a dissenyar uns usos lingüístics orientats a compensar els perjudicis que la seva activitat provoca en l'estabilitat del català com a llengua pròpia. Ni tan sols es fan ressò del caràcter oficial que té.

D'aquest comportament n'és un resultat el paisatge lingüístic (indicadors viaris, rètols comercials, cartells publicitaris...) que podem trobar a les zones turístiques, tant a l'exterior dels establiments com a l'interior. La llengua pròpia del territori en què s'ubiquen hi és pràcticament inexistent (fora de la retolació de les institucions públiques), mentre que hi són molt presents diverses llengües estrangeres (principalment anglès i alemany). No deim que el català hi hagi de ser com a llengua única, sinó que, com a mínim, hi hauria de ser al costat.

Els rètols que fan el paisatge lingüístic tenen, a més de funció informativa, incidència clara en la construcció sociolingüística dels espais (visibilitzen la identitat del territori, atorguen jerarquia a les llengües que hi apareixen i en milloren la percepció social de l'estatus, n'afavoreixen la difusió...). No obstant això, el paisatge lingüístic de les nostres zones turístiques, sobretot el comercial, podria ser de qualsevol altre lloc; no hi ha gaire indicis que ajudin a crear una imatge ajustada a la realitat sociolingüística.

No fa gaire que, al "Journal of Multilingual and Multicultural Development", A. Bruyél-Olmedo i M. Juan-Garau han publicat un article sobre el paisatge lingüístic de la badia de Palma ('Minority languages in the linguistic landscapes of tourism: the case of Catalan in Mallorca'), que evidencia aquesta anomalia.

Cal tenir en compte que la presència del català en el paisatge lingüístic, en la mesura que li correspondria com a llengua pròpia, també seria una eficient mesura de projecció 'exterior' de la nostra llengua, ja que, cada any, més de deu milions llargs de turistes tendrien l'oportunitat de percebre'n l'existència. Hem de recordar que, en un estudi fet l'any 2007, es mostrava que només al voltant del 30% de les persones immigrades (espanyols i estrangers) residents a Mallorca sabien, abans d'establir-s'hi, que hi parlàvem una llengua diferent del castellà; la resta no se n'assabentaren fins després d'haver-s'hi instal·lat.

I no tan sols per això seria positiu, sinó que també la no-marginació de la llengua en aquests àmbits ajudaria a reforçar la confiança dels illencs en la seva llengua.

Ara bé, els principals capitosts de la indústria turística han actuat, en general, a la contra. No sols les seves decisions empresarials, sinó que també les personals, molt sovint, han anat en sentit oposat. Han abandonat el català com a llengua familiar, s'han oposat, per exemple, a l'ús del nom “Eivissa” per a referir-se a l'illa o donen suport a grups que tenen com a objectiu debilitar el català com a llengua pròpia i reduir-ne la plena funcionalitat. De moment, poc podem esperar que actuïn com seria racional.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF