Publicitat
Publicitat

Oriol Bohigas: “Sense ètica en la creació i els negocis no hi ha modernitat”

Mancomunitat“Maragall no entenia que jo fos partidari del Noucentisme” Educació”El batxillerat és molt important perquè dóna el to del país” Barcelona”La mare natura ha estat fonamental”

Som al centenari de la Mancomunitat i tinc la impressió que vostè la deu tenir en un pedestal.

I, com jo, molta gent de la meva situació social. Malgrat els orígens una mica carques de la Mancomunitat, la política educativa sorprèn per la seva visió. Això de fer un paquet unitari de les línies telefòniques i canals de reg amb la poesia, l’Institut d’Estudis Catalans o l’Escola del Treball, és extraordinari. És veure el país molt gran, no s’abandonen les cançonetes tradicionals ni les banderes, i alhora, s’impulsa la realitat tecnològica del moment.

El Noucentisme era un món de catalanisme civilitzat.

Va ser una burgesia curiosa: molt interessada pels diners i per la conservació dels costums, l’ordre, la religió. I, en canvi, tenia aquest to de civilització de les dretes nòrdiques. És la mateixa burgesia que després es va fer alhora falsament franquista i antifranquista i que ha arribat als nostres dies una mica més degradada.

Goethe va escriure: “El que has heretat dels avantpassats treballa-ho per disposar-ne”. Sembla fet per vostè.

Sense exagerar, crec que, per exemple, el món dels socialistes no fa justícia a la història de la Mancomunitat. Recordo que un dia Pasqual Maragall em deia: “Hi ha una cosa de tu que no acabo d’entendre, tant que afirmes la teva voluntat socialista i comunitària, i com és que ets partidari del Noucentisme?” Home, em sembla molt malament que una esquerra catalanista no cultivi la tasca de la dreta en un període en què la divisió entre dretes i esquerres no estava tan afectada pel nacionalisme.

Parlem d’avui. Diu Steiner que “el que està matant ara és el despotisme de la comercialització a gran escala i les recompenses de la fama mercantilitzada”.

Totalment d’acord. Mentre tots els valors culturals i polítics estiguin tant al servei dels problemes purament econòmics, hi ha molts problemes que no tenen solució. Per això em fa una mica d’angúnia que vulguem resoldre els problemes de la crisi a base de segregar-los i dir “Solucionarem l’atur”. No és veritat. El problema de l’atur es resoldrà quan es canviï tot el sistema de producció a tot el món occidental. Hem d’acceptar que el capitalisme i el neoliberalisme abusiu són sistemes que després d’uns certs èxits ara són caducs.

I què en fem, del capitalisme?

Aprofitar els negocis que ha fet com a base d’una nova estructura, molt més socialitzant. Em fa molta gràcia quan els neoliberals fan afirmacions neocapitalistes i l’endemà fan cua al ministeri per obtenir una subvenció per mantenir les seves empreses.

On hauria de ser ara la modernitat?

No es pot parlar de modernitat sense parlar de què entenem per ètica en el món de la creació i dels negocis. La modernitat ha estat la mare de tots els progressos. Però ara els progressos no vindran per una voluntat de modernitat aparent, sinó per les reformes fonamentals del sistema de producció. Reconec que és molt fàcil dir-ho i, en canvi, molt difícil canviar una societat sense ensorrar-la tota.

Vostè ha vist tots els ismes del segle XX. ¿La humanitat busca i no acaba de trobar?

En realitat, els dos últims segles han sigut molt positius. Només cal veure com vivia un obrer a principis del segle XIX i com viu ara. O com vivia fa dos anys, perquè ha empitjorat tant que aviat serem al segle XVIII... En tot cas, la millora ha estat per l’esforç dels interessats en el món maltractat de l’obrerisme, amb les vagues del Primer de Maig, amb reunions clandestines i amb revolucions cruentes. I si no es té present, igual que s’ha millorat es pot empitjorar.

Hi ha consciència que no l’acabem d’encertar en l’educació. En què consisteix una bona educació?

El batxillerat és molt important perquè és el que dóna el to als ensenyaments superiors i al país. Abans i durant la República, els pedagogs catalans es basaven més en la formació que en la memorització, la conducta cívica més que el coneixement de matèries. Com sempre deia el professor Vergés de l’Escola del Mar, el que era important d’una escola era que els nens arribessin amb les espardenyes ben netes; en l’estructura de la classe social de la Barceloneta l’important era l’exemple dels fills als pares perquè els pares acabessin anant amb espardenyes netes. De fet, en dèiem l’Escola del Mar del senyor Vergés. És a dir, a l’escola hi havia un director amb una teoria per ensenyar la gent a anar pel món com un intel·lectual enmig de la massa, que vol dir atenció a la convivència i al coneixement de fets nous.

Un dels fenòmens més fascinants de la seva vida és haver vist que de cop i volta dos o tres milions de catalans han arribat si fa no fa tots alhora a la mateixa conclusió...

És fantàstic. No m’hauria imaginat mai que tan ràpidament una afició col·lectiva passés a ser una proposta política tan ben arrelada, com vam veure a les manifestacions.

Si el cridessin per decidir la Catalunya del futur, què proposaria?

No ho sé, la veritat, però sí que crec que s’està abusant massa de fer de la política un programa de gestió quan, en realitat, això ja ho poden resoldre funcionaris i tècnics. No resoldrem els problemes dels tramvies i autobusos si no resolem l’estructura del consum i de la producció.

L’ofega l’omnipresència dels partits?

Molt. Sobretot l’omnipresència en problemes equivocats. La mecànica del partit arriba a ser tan forta que no defensa la ideologia sinó els interessos particulars del càrrec. Quan veig amics que en acabar una legislatura es pregunten com arribaran a final de mes, em desespero.

Què li sembla el PSC, actualment?

Molt malament i em sap molt de greu per tanta gent que hem treballat amb una ideologia en què estic bastant d’acord. Però aquesta submissió als capricis del PSOE és un error ideològic. Això de dir que no són nacionalistes sinó mundialistes és una afirmació molt equívoca i un error electoral.

Què és l’arquitectura?

La utilització de la construcció com un instrument artístic. Una bella art, que se’n deia abans, una manera de fer objectes que compleixin una determinada necessitat mundial i que ho facin d’acord amb una altra necessitat, la de l’estètica. És a dir, un objecte no és un resultat estètic considerable si no és al mateix temps un objecte que serveix per a alguna cosa. A més, l’arquitectura té una altra cosa que no té quasi cap altra art, que és que a base d’elements arquitectònics pots arribar a construir una ciutat. Té un poder urbanístic sovint més important que un traçat urbanístic.

Quan mira un edifici en què es fixa?

En l’objecte dominant de l’edifici. Que es correspongui, constructivament i estèticament, a una realitat de l’entorn. I també crec que l’arquitectura predica alguna cosa. Una casa arquitectònicament potent és un manifest polític i social, hi expliques com vols viure i com penses que la gent hauria de viure. Com Le Corbusier a l’Unité d’habitation de Marsella. Una arquitectura ha de definir una proposta d’estructura social encara que fracassi. Que és el que li passa a l’arquitectura abundant, que no és més que construcció i no arriba a arquitectura.

Òscar Tusquets va escriure de la Sagrada Família: “Si l’arquitectura és espai i llum, això és arquitectura en majúscula. És el millor edifici religiós dels últims 300 anys”.

Estic molt d’acord amb moltes bromes de Tusquets, però amb aquesta no. La Sagrada Família ha sortit pitjor del que dèiem, sobretot perquè la llum i l’espai estan molt malament, és un bosc de columnes totes diferents, de colors diferents, i no hi ha manera d’entendre’n l’ordre. És a dir, les coses formalment arquitectòniques estan molt mal resoltes. Ni la llum ni l’ambient són mitjanament religiosos. La manera d’integrar-se en l’àmbit religiós és un desastre. L’interior sembla un frontó de pilota basca, no té cap atracció espiritual. Intenten arreglar-ho amb uns vitralls de color blau i encara ho empitjoraran, perquè la Sagrada Família necessita més aviat marró i vermell per donar-li el caliu visual que no té.

Per què ens costa tant de trobar una solució a la plaça de les Glòries?

Perquè ajunta dues coses que són irreconciliables. Que sigui el centre representatiu de Barcelona, que es vegi des d’un avió com un lloc d’on surtin radialment avingudes, etcètera, i que els veïns vulguin un espai que reculli totes les necessitats de vida a l’aire lliure. I pensen que en un cantó hi pot haver un joc de nens i a l’altre un petit camp de golf. Un dels errors més importants del pla Cerdà és la plaça de les Glòries. Tres avingudes de la ciutat en els sistemes de circulació modern no funcionen. La plaça de les Glòries és una centralitat física però no una centralitat social.

¿L’èxit de Barcelona ha sigut mèrit nostre o de la mare natura?

La mare natura és fonamental. Per explicar Barcelona només cal dir un parell de coses. La situació, un pla de pendent molt suau des d’una muntanya fins al mar, i amb una muntanya orientada al nord per tapar els vents. I després, la centralitat de comunicacions, és a dir, Barcelona -i no sé qui ho deia això-és el sud de l’Europa del Nord i és el nord de l’Europa del Sud. I últimament s’han fet coses que estan bé. Tenim una invasió turística, gairebé excessiva, això sí. Però a mi els turistes m’agraden molt, eh?

Fins i tot els d’espardenya!

Són els que m’agraden més!

Per què?

Perquè els que ens vénen a portar calers em semblen poc elegants. Visc al barri vell i m’agrada més veure gent que veure ciutat, que és el que m’agrada més després de veure gent.

Què li faria ara a Barcelona?

Arreglar l’àrea metropolitana. Entre ciutat i ciutat hi ha un espai mort que han ocupat les especulacions immobiliàries. Un paisatge espantós.

És un plaer parlar amb vostè senyor Bohigas, li agraeixo molt que hagi vingut al plató d’ARA TV.

Molt bé, i felicitats a aquesta televisió de l’ARA. Les estones que l’hem vist està funcionant molt bé i amb moltes perspectives.

Moltes gràcies.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF